La puta Ramoneta

Els estudiosos fa temps van arribar a la conclusió que la puta i la Ramoneta eren la mateixa persona. Dual, dotada d'una esquizofrènia calculada, mentidera, però una. La política catalana ha estat sempre acollidora per a la puta Ramoneta per raons que no cal ampliar més enllà d'entendre que els polítics catalans tenen un país que els vota i un altre país diferent que els mana. La dualitat fereix Catalunya cada dia i alguns milions de catalans, farts que els facin la viu-viu, persegueixen la puta Ramoneta per tot l'arc parlamentari. Perquè no volen que el seu país mori i el volen millor per als seus fills. Per això han obligat els polítics a mullar-se respecte a la sobirania catalana i, per tant, respecte a la independència de Catalunya. La puta Ramoneta ha reculat; la majoria d'amagatalls habituals (PSC, CDC, Unió, ERC, PP) ja no serveixen, perquè li han exigit que sigui puta o que sigui Ramoneta, les dues coses no. I és clar, té un problema. Però no es rendeix, esmunyedissa i espavilada com és. Perdut el centre, no s'ha deixat intimidar. Més versàtil que un camaleó, va mirar a dreta i esquerra buscant el refugi més segur. Comptat i debatut, el cau de Duran i Lleida se li ha quedat esquifit, la CUP era una idea però li han tancat la porta. I a la puta Ramoneta ja només li queda un amagatall. Tan indefinit com ella mateixa, li va com anell al dit. Es dirà Catalunya en comú, o no; l'encapçalarà aquest d'aquí o aquell d'allà; defensarà el dret a decidir, és clar, però no diran de qui, ni sobre què, ni com, ni, per descomptat, quan. I la independència? Direm so o ni, perquè no s'escapin vots, però respondran amb hipoteques, escoles i hospitals, perquè el no de Pablo Iglesias és el no de Podemos i el no d'Espanya. “Vet-ho aquí, el paradís”, deu pensar la puta Ramoneta, “Després del senyor Felipe i del senyor Apoyaré, pensava que aquest amagatall ja no em serviria mai més.”