Sempre amb el dèbil

La brega de Grècia contra el món, contra el món en què ens movem per aquests hemisferis, té el suport entusiasta d'una part de la grada, de la nostra grada. El dèbil suscita la solidaritat i la tendresa. Encara que el dèbil sigui un desastre. Però, per això mateix, perquè cal afavorir el dèbil, s'ha de contemplar la possibilitat que segons quin suport acabi sent corrosiu. I encara més quan es fa en nom “de la dignitat nacional” amb l'extrema dreta com a comparsa combativa. Queda clar que la política que fins ara han imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional ha reduït el dèficit públic grec, ha racionalitzat algunes instàncies administratives, però, de rebot i com a contrapartida, ha fet minvar de manera dràstica el PIB. No ha estat, doncs, una bona política. Perquè no ha generat ni més ingressos ni més ocupació. Alexis Tsipras havia d'entomar el deure de modificar-la. Però el líder de Syriza l'ha volguda corregir a trompades. Amb l'orgull nacional com a bandera i amb Alba Daurada com a aliada. Què passa si els grecs rebutgen en referèndum la darrera proposta europea? Que es quedaran sols. I què passa si l'accepten? Que es quedaran sense govern. El dilema és tràgic. Sobre la taula, sobre la taula de Tsipras, hi hauria d'haver alguna alternativa concreta. L'autarquia provocada per l'impagament del deute? El protectorat rus? Vladímir Putin és com és. Això volen els grecs? Sempre amb el dèbil, sí. Però amb el dèbil conscient de cada pas que fa. Doblement responsable.