Opinió

La pàtria de la infantesa

En l'exercici de la memòria, sempre hi ha, combinat, un doble sentiment de pèrdua i recuperació

Fa poc, la meva cosina Marta em va enviar una foto pel correu electrònic. Com que no estava datada, calculem que és de l'estiu de 1971 (o potser del de 1972). Hi sortim ella, el seu germà Carles i jo, asseguts a la vora de la minúscula piscina de la casa familiar d'ells dos, a Gelida. A les mans de la nena, una magdalena a mig esclovellar (podria haver sigut un croissant o un crostó de pa amb una arengada, però no: calia que fos, Marcel, una magdalena!). Tots tres tenim la boca oberta, perquè, amb tota certesa, la persona que ens va fer la foto –la meva tia Núria– devia recomanar-nos: “Quan jo us digui ara, vosaltres crideu ben fort patata.” La Marta i jo teníem tres o quatre anys, i en Carles, sis o set. I tots tres diem, en efecte, patata. Més ben dit, tots quatre: entre la Marta i en Carles, hi ha l'escultura d'un peix, un senyor peix fet de terra cuita, que bada la boca encara més que nosaltres, els nens, perquè servia –perquè continua servint– de brollador de la piscina. Sí, aquell dia vam dir patata ben fort, i l'eco del substantiu encara deu ressonar en l'aire del jardí de l'eternitat per boca d'aquelles tres animetes. El peix, en canvi, no ha deixat mai de dir aquesta paraula, patata, bé que, en els últims anys, ho deu haver fet en veu baixa, perquè una esquerda li afecta bona part del cos –aquella que es correspondria, per entendre'ns, a la gorja, part dessota de les ganyes–, i s'estén pel que és la panxa de l'animal fins a arribar a la cua.

Rilke va deixar escrit –i és una frase que s'ha fet molt cèlebre– que l'autèntica pàtria d'un home és la infantesa. (I qui diu un home, diu, per descomptat, una dona.) Jo no tinc cap mena de dubte de quina és la pàtria que estimo, ni de quina és la pàtria completa que vull (tota la vida que l'he somiada sencera, de fet). Però, a la vegada, estic del tot d'acord amb l'afirmació del poeta txec. Ben mirat, encara m'agrada més aquesta pàtria de la infantesa que no pas l'altra, la real, la política. Perquè aquesta del temps de nen només pot ser entranyable i perfecta, no hi manca res (amb tot el seu dolor –que hem oblidat, és clar–, i amb tot el seu ecosistema d'estius de tres mesos i d'àpats de Nadal sòpits o memorables, amb tot el seu bagatge de dies de lleure i d'anys de joia). En canvi, l'altra està afectada de banderes i himnes, de delimitacions territorials i de contraris a la democràcia plena que asseguren que tenen un mandat constitucional i tota la pesca. En aquestes últimes, sempre hi ha alguna facció que s'imposa damunt l'altra. En la pàtria de la infantesa, de la qual té cura l'arxiver del record –un arxiver, a més, que es va fent vell, i va perdent la memòria–, no hi ha violència que valgui. I el goig de recuperar-la només ens reserva meravelles.

M'agrada aquesta pàtria particular, única, personal i intransferible, perquè implica més un temps que no pas un lloc (o uns llocs). Si ara intentés tornar a alguns dels escenaris privilegiats (és un dir) de la meva infantesa de nen de poble, tindria, en general, una inguarible decepció: l'Hostal del Caçador, posem per cas, amb aquella rutilant piscina de les nostres nedades primerenques i el seu superb complex de pistes de tennis i frontó. Doncs bé, no en queda ben res, ni la runa: és un ermot! En canvi, el temps, mentre hi hagi algú que recordi, no pot ser mai una ruïna, i, a diferència de l'espai, només hi pots tornar amb el pensament (i en el pensament). “El passat ens dóna tema”, com va escriure Ferrater en el Poema inacabat.

La manera de recordar d'una persona dels nostres dies respecte de la d'una de fa trenta anys no crec que sigui gaire diferent. En l'exercici de la memòria, sempre hi ha, combinat, un doble sentiment de pèrdua i recuperació. Una persona que viu a la quarantena troba atzarosament una foto –una imatge fixada en un paper, encara que l'hi hagin enviat per mail–, i llavors recorda. Em pregunto què deurà passar pel magí d'un nen que d'aquí quaranta anys evoqui la seva infància. ¿Hi haurà cap foto, hi haurà res que l'hi esperoni? ¿Com l'afectarà, posem per cas, la virtualitat –que a la nostra època, ras i curt, no existia?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.