Lliçons de Grècia

Amb tot això de Grècia (sí, així de genèric) hem après que, si es vol, un referèndum es pot convocar en tan sols una setmana de marge. També hem descobert que, per les coses importants, va bé escoltar la veu del poble (sense metàfores; un referèndum és tècnicament la veu del poble). I de retruc ens hem adonat que un referèndum en què es demana el sí a una cosa i el no a una altra no divideix la societat consultada. Encara més, en tan sols 24 hores la plaça Syntagma d'Atenes es va omplir dilluns de partidaris del sí i dimarts de partidaris del no. I no va passar res. Encara més, hi deu haver famílies en què uns membres deuen votar sí i els altres no. I no es deuen haver separat perquè m'imagino que l'amor parental és superior a la pertinença política a un col·lectiu o un altre. També ha estat bastant al·lucinant l'acceptació que ha tingut el fet que el futur de Grècia a Europa el decideixin només els grecs i no tots els europeus. I també corre el rumor democràtic que l'opció que obtingui un vot més del 50% dels vots emesos serà proclamada guanyadora i el seu resultat serà vinculant per a tot el país. Ves quines coses que tenen les urnes... Qui també ha après alguna cosa d'aquest episodi és Mariano Rajoy. En una entrevista a la COPE, el president espanyol va dir: “Tots volem ser solidaris, però és clar, una cosa és ser solidari i una altra és ser solidari a canvi de res. Nosaltres el que volem és que Grècia faci reformes, com per exemple les va fer Espanya, perquè creixi, creï llocs de treball i sigui un país viable. Perquè si no, estarà condemnat tota la vida a ser un país mantingut per la resta de països de la UE i això arriba a un moment que no es pot acceptar.” Això mateix!... ara resulta que la solidaritat interterritorial no pot ser il·limitada. El tercer rescat que demana Grècia és de 30.000 milions d'euros recaptats a tot Europa. Catalunya n'aporta a Espanya cada any 16.000 milions. Empatia és una paraula d'origen grec: igual que simpatia i antipatia.