Ha tornat l'artilleria

L'acarament crònic –la meitat encobert i l'altre meitat entre vist i no vist– que talment com una malaltia intermitent hem de patir, amb poques esperances de millora i menys de cura total, aquests dies ha tingut un agreujament que, en realitat, en si mateix no ha sorprès –estem acostumats a manifestacions periòdiques de la força–. No ha sorprès si no fos perquè demostra que aquesta té de reserva un reguitzell d'atacs, el més greu dels quals treu i aplica a la cada vegada més desequilibrada salut del poble català. Aquesta infermetat ha tingut últimament diverses crisis paral·leles amb els moviments –llegeixi's manifestacions multitudinàries– que hem dedicat al món sencer. “Desvariegen!”, ens diuen, per justificar els calmants que subreptíciament ens apliquen.

Aquesta vegada no han pogut fer passar desapercebuda l'ample rectificació de l'actual Codi Penal, amb la modificació d'unes disposicions i d'altres de noves, despòtiques, agressives i emmordassadores, que l'editorial del dia 1 de juliol d'aquest diari comparava amb els usos i abusos del franquisme.

Els governs han tingut amb Catalunya una mena de pedra al fetge, amb atacs intermitents, que ens atribueixen. És molt difícil trobar-ne els orígens i més encara els motius. Mai ningú n'ha pogut citar cap causa. És, m'atreveixo a dir, una mena de samfaina d'enveja i superioritat predicada i mai acceptada pels catalans la influència de la qual hem hagut de patir i aguantar sense desviar-nos ni un bri de les conviccions, llegeixi's catalanitat. Vist des d'ací, som un grup ètnic –cada vegada més complex– aparentment desunit, que en arribar el moment, si no tot, molt, aixeca el cap i reivindica la perduda independència i el seu autogovern.

Fa uns anys que, al recer de la democràcia –és un dir–, la lluita s'ha intensificat i la capitalitat del govern treu del sac les grans idees, les que més poden perjudicar i doblegar-nos. Vet ací l'explicació d'un fet indiscutible que a vegades sembla que superem i sols ho sembla: segueix la incansable lluita sense resultat.

No puc acabar aquest crit d'ànsia de llibertat sense deixar testimoni de la modificació de 250 articles del Codi Penal. És molt difícil de valorar-ne les més punyents: hi vagi una mostra. a) El restabliment de la presó perpètua, clara negació dels drets humans. b) Finançament dels partits. Per què no? Com han de subsistir? c) Corrupció. Està molt bé perseguir-la. La justícia està d'acord mínimament amb les sancions? En absolut. d) Edat de consentiment sexual. Ara que l'Església sembla posar-se al dia, nosaltres fem un pas enrere. e) Delictes d'odi. Volen corregir la impunitat delictiva per discriminació, odi o violència, incloent-hi internet. És un apartat grandiós per corregir-lo un sol país. No segueixo. Bé, sí: els redactors tenien a mà la Constitució? Ho dubto. Diuen que el Tribunal Constitucional ho beneeix. Llavors, si és així, acabo la protesta: podrien desbeneir-me!