Grècia

Amb l'habitual ironia tintada de resignació l'arxicitat escriptor i pensador britànic G.K. Chesterton va escriure una reflexió ara fa aproximadament un segle que resumeix el que està passant aquests dies entre la Unió Europea i Grècia en particular i allò que en general defineix el batibull ideològic derivat de la profunda crisi que hem viscut i encara continuem patint: “El món modern es divideix en conservadors i progressistes. L'objectiu dels progressistes consisteix a continuar cometent errors. L'objectiu dels conservadors és impedir que els errors siguin corregits.”

Un peix dialèctic que es mossega la cua des de temps reculats, sens dubte una anàlisi política esquemàtica, caricaturitzada i portada a l'extrem però que mostra com sovint la política se situa al marge de la realitat, atrapada pels prejudicis ideològics i de la increïble falta de sentit pràctic dels líders víctimes de la burocràcia, enredats en la seva trama tecnocràtica, o pel populisme presoner de paraules i coves per pescar llunes.

No cal donar-hi més voltes: ni Grècia pot tornar el deute, ni la UE (llegiu Alemanya) pot deixar caure els hel·lens per l'efecte dòmino que això pot tenir en una economia europea que els alemanys necessiten estable, consumista i lligada al marc amb pell d'euro.

El poble grec ha votat conscient d'aquestes dues premisses i alhora amb la tranquil·litat espiritual de saber que la seva feina no és ni buscar, ni trobar les solucions, sinó que la dramàtica missió continua a les mateixes mans que fins ara, Varufakis a banda.

Potser no estaria malament que la negociació es comencés a orientar no pas a resoldre l'irresoluble tema del deute (on les responsabilitats són força compartides i som al cap del carrer) sinó, perdut per perdut, a construir una administració grega eficient, eficaç i fiable per tal d'evitar la insolvència crònica d'un país de mala gestió endèmica. És a dir, i tornant a Chesterton, deixar de cometre errors i alhora no impedir que els que s'han comès fins ara siguin corregits.