Contra l'independentisme
Només ha calgut que el poble que dormia i que dormia comencés a somiar despert perquè la bèstia es posés en guàrdia. De fet, la bèstia es posa en guàrdia i es torna fera ferotge cíclicament: les dues dictadures en el segle passat, les tres amputacions als estatuts d'autonomia… No cal remuntar-se al comte duc d'Olivares perquè la ignomínia no cessa fins avui i afecta tots els àmbits de les formes de vida catalanes.
L'episodi contemporani d'auge de l'independentisme català, tot i que per a gust d'alguns, no sabem quants, més precipitat que estratègic, ha tornat a posar en guàrdia la fera i l'ha tornat ferotge. Ho sabem tots: els llops no dormen, reposen. Ataquen els ramats i no els respecten. Ens hem plantat a tres mesos d'una batussa anunciada i anem amb una sabata i una espardenya. Qualsevol casa d'apostes donaria per perdedora una maniobra immersa en l'espiral eterna de la cançó enfadosa. Potser no en sabem, no ho volem o no hi podem fer cap altra cosa. Ens interessa més el camí cap a la independència que la independència mateixa, segons sembla. I preguem que el camí sigui ple d'aventures: som cavallers aturats en el temps abans del segle XII.
És fals que l'independentisme vagi de baixa. S'ha articulat i s'ha desplegat militarment per tot el mapa polític. D'esquerra a dreta. Amb l'atac com a millor defensa. L'entesa estratègica d'ICV amb Podem per un costat, i l'entesa estratègica de PP i Ciutadans per un altre costat són la concreció moderna de l'independentisme espanyol. Esquerra i dreta: qüestió de noms. O liberals i conservadors; o feixistes i rojos. La història es repeteix amb noms diferents. I sota l'etiqueta social plural s'amaga l'objectiu nacional comú: la perpetuació de la seguretat jurídica espanyola, una, gran i lliure. Les agendes de l'esquerra i la dreta instal·lades a Catalunya són coincidents; la finalitat, la mateixa: evitar que Catalunya deixi de ser un ens subestatal. Els matisos són diversos perquè tot quedi lligat i ben lligat.
Acusar l'independentisme català perquè crida “independència”, és com trepitjar algú i acusar-lo perquè es queixa. Encara pitjor. Hi ha nacions en el món que s'autorealitzen trepitjant-ne d'altres: perseguint-ne políticament d'altres. Colonitzant-ne d'altres. I quan aquesta fase dinàmica s'acaba, comença la fase estàtica: la conquesta esdevé un fet i la queixa s'extingeix. I tal dia farà un any. Aquestes nacions són l'esca de l'independentisme. Controlen el monopoli de la independència i disposen d'immunitat per a fer malifetes: Berwick, Patiño, Borbó, Villalpando, Aranda, Narváez, Romanones, Primo de Rivera, Franco, González, Wert… Són nacions que no necessiten cridar “independència”, simplement perquè són nacions independents. I independentistes.
La independència de les nacions independents els acostuma a sortir gratis. Però quan la independència d'aquestes nacions inclou l'ocultació d'altres nacions es corre el risc de la revolta. Perquè els drets històrics de les nacions ignorades o oblidades no prescriuen. Altra cosa és que els drets s'exerceixin o no. L'episodi contemporani d'auge de l'independentisme català no té a veure directament amb la decisió d'exercir els drets històrics. Catalunya, amb totes les explicacions i justificacions que facin falta, s'ha equivocat repetidament perquè no ha exigit l'exercici dels drets històrics. Sempre ens han mogut més la pragmàtica del present i l'oportunitat del futur que la nostàlgia del passat. Res a dir-hi. Però mentre Catalunya ha renunciat als drets històrics, Espanya no hi ha renunciat: el dret de conquesta no s'ha derogat.
Si la democràcia espanyola actual, la que ens afecta, és de baixa intensitat i no una democràcia millorada és, justament, perquè és hereva del dret de conquesta, del del 1714, renovat el 1939. Si l'independentisme espanyol té el monopoli de la independència és perquè està tallat pel patró de textos jurídics com aquest de l'exemple, d'aplicació al País Valencià i a les Illes Balears: “Este Reyno ha sido rebelde a S.M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiere conceder en adelante.” Un dia, algú haurà de puntualitzar que Ciutadans i Podem estan més pròxims del que ens imaginem. Tots dos encarnen un mateix independentisme tocat per unes mateixes fascinacions ideològiques. Al seu costat, l'independentisme català és pintoresc.
