Dret a l'autodeterminació

El discurs del PSC es fa cada dia més difícil. Brillar amb llum pròpia entre l'“esquerra rupturista”, la “nova política”, els alegres escindits revoltosos i el procés cap a la independència, a més d'incòmode, és dur. Aspre. I encara més quan el discurs que ha de substituir tanta proposta radical és el de sempre. Un federalisme sense federals. O amb quatre federals catalans que ni s'ho acaben de creure. Ahir Miquel Iceta va intentar-ho de nou. El primer secretari del PSC va encadenar algunes declaracions radiofòniques en un intent de cridar l'atenció. Debades. Potser només aquesta columna, obligada per la sequera, se'n farà ressò. Ai dels vençuts! Iceta va proclamar ahir que “no es pot iniciar un procés d'independència sense un canvi radical del marc legal vigent”. Si, senyor! Això justament és el que volen els independentistes. Canviar radicalment el marc legal català, que és l'únic que poden canviar. L'internacional s'hi adaptarà. L'espanyol no canviarà ni que l'escorxen. Per què ha de canviar si no vol? No ho faran tampoc Podemos i encara menys Ciutadans. Tot i que Iceta s'hi encaparri. El líder del PSC va fer referència també a les trampes semàntiques habituals: “El dret a decidir i el dret a l'autodeterminació no són sinònims.” Ni antònims. Potser són sinècdoque. El dret a l'autodeterminació és la màxima expressió del dret a decidir aplicat a les nacions. I si cal dir sense eufemismes “dret a l'autodeterminació”, com feia el PSC dels temps gloriosos, es diu. Que ja és hora.