Llach

Mai s'havia vist un espectacle igual a Barcelona. Entre d'altres raons perquè mai s'havia muntat un recital com aquell. Era el primer concert que es feia al camp del Barça i el més gran que havia ofert un cantant a Europa. Vaig anar a escoltar Lluís Llach amb la meva germana i una amiga seva. Lateral segona graderia –encara conservo l'entrada!–. Però allò va ser molt més que un concert. Amb les primeres notes del Venim del nord, venim del sud, milers d'espelmes i encenedors van començar a il·luminar les grades. De sobte, l'estadi apareixia atapeït de petits estels. Un silenci dens es va trenar amb aquells primers compassos. L'emoció se sentia a l'escenari. I en la gent que corejava lletres repetides tants de cops. “I caminem per poder ser. I volem ser per caminar.” Era un país que es reivindicava. Una llengua que, incomprensiblement per a molts, aconseguia reunir cent mil persones al voltant d'unes cançons i un cantant. Va ser emocionant. Era l'any 85. Es diu ràpid, però veient com és el 2015 ens podem imaginar com era aquell 85. Va ser l'any de l'Urruti, t'estimo. Però, aquella nit, al gol sud hi havia un escenari. Música i reivindicació. Des de la tendresa d'Un núvol blanc, fins a milers de veus acompanyant l'Abril 74, Amor particular, Itaca, No abarateixis el somni... Les cançons s'enlairaven, il·luminades per aquelles petites flames i bressolades per un públic imprescindible per explicar aquella nit. Va ser un autèntic espectacle. Un concert màgic. N'hi ha hagut d'altres. N'hi haurà molts més. També molt emocionants. Però, aquella nit, molts vam aprendre tant sobre el país, la llengua i la seva gent que es fa difícil evitar aquest rampell de nostàlgia –pel qual demano disculpes–. Aquest dilluns ha fet trenta anys. Tant de temps, i tan poc alhora. El país es continua reivindicant i els somnis segueixen pendents.