Un sofà a la riba
Un d'Agramunt
Sí, d'acord, la situació és asfixiant. L'elevació de les temperatures és una conseqüència de l'escalfament global i no som sinó a les portes d'un infern on ens rostirem mentre vivim en aquesta vall de llàgrimes, una vall, per més inri, xafogosa, incòmoda i sense clemència. Però fa cent anys també passava. Si no, llegim Carner. A Auques i ventalls té un deliciós poema que parla de l'estiu. El sonet es diu Símbols i primer fa referència a l'antropomorfització de la Lluna i el Sol, vistos pels clàssics com “una noia casta” i com “un poeta”. Després, arriba l'esclat.
En l'afany de comparar, de trobar una imatge precisa per descriure “el foll estiu on som”, Carner no es limita a dir que la calor insofrible –“la pedra es torna brasa i l'aire es torna plom, / la fina camiseta com una pell s'encasta”– és un monstre (o un símbol tan precís i escàs com “un poeta” o “una noia casta”), sinó que necessita tot el que resta de sonet (el segon quartet i els dos tercets: deu versos) per descriure'n les similituds. L'estiu és una senyora molt grassa (que sobreïx: “baldera, boteruda de natges i de llom”) que mira d'arrapar-se amb totes dues mans a l'agafador del tramvia que s'atura davant seu. Vol pujar-hi però no pot, i “damunt l'estrep un peu, un d'únic, deixa”. Ha quedat ancorada, incapaç de moure's, a mig camí del terra i del vehicle, fins que n'arriben tres (“una minyona, un noi i un d'Agramunt”) per enquibir-la al tram i solucionar el problema.
Carner, que és savi, es limita a descriure una hipotètica escena còmica en la qual intervé la poca mobilitat de la dona, el seu pes i la impossibilitat de moure's amb elegància, amb l'afegit dels tres extres que col·laboren perquè l'escena acabi bé. Tot aquest devessall de gestos en una anècdota ciutadana és en realitat un gran desplegament de focs artificials que amaga el sentit últim del poema: atrevir-se a dibuixar la pesantor de la canícula. Llegim Símbols i sabem que sempre n'ha fet, de calor.