Crida pel referèndum
Siguem originals, com deia Gaudí, tornem als orígens. I l'origen de tot és l'exercici de la sobirania del poble de Catalunya per a decidir el seu futur.
Des del 10-J del 2010, del qual avui commemorem el 5è aniversari (Som una nació, nosaltres decidim), els catalans han treballat, a fe que ho han fet, per buscar una solució política, democràtica i pacífica per a exercir el seu dret a decidir. La declaració de sobirania del Parlament ho expressava nítidament: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” Durant aquests cinc anys, els catalans ho hem intentat tot. Finalment, ens queda la darrera oportunitat: unes eleccions plebiscitàries que substitueixin el referèndum que l'Estat espanyol ha impedit. Molt bé, doncs fem el referèndum que sempre hem volgut fer.
Aquesta és la clau de tot plegat. Ni llistes, ni candidatures, ni noms. Ens hem embolicat aquí. Tot és més senzill. Es tracta de fer el referèndum que permeti als catalans expressar si volen o no ser un estat independent. Un 9-N amb mandat polític intern i extern, per a la comunitat internacional. El botó que ha de prémer la societat catalana per declarar la independència i, d'acord amb el full de ruta, acabar-la proclamant 18 mesos després.
Al moviment independentista només l'uneix el sí a la independència. No és poca cosa, és justament el que cal valorar. Tot el que hem fet fins al dia d'avui té sentit si el 27-S es converteix en un referèndum d'autodeterminació, perquè els catalans li donem aquest valor polític. Per això, en aquests dies en què el país bull d'esperança, tot està portant cap aquí. El president Mas va tenir l'encert d'electrificar el moment. I des d'aleshores la unitat és el comú denominador que batega sota les propostes que han anat arribant. Com més plebiscitari, com més referendària sigui la proposta, més unitat s'assoleix. Probablement és l'única possible, perquè només al voltant del sí podem construir una voluntat unitària.
Aquesta és una crida a fer el referèndum d'autodeterminació de Catalunya en una operació d'estat –d'estat català naturalment– on partits polítics i ciutadania es comprometen alhora en l'exercici de la seva sobirania i sota l'única bandera de la llibertat de Catalunya.
A mesura que despullem les eleccions dels 27-S de tot allò que ens impedeix que tots votem sí (programes, noms de polítics...) guanya força el sí. Una llista instrumental de noms de la societat civil que es converteix en la llista del sí, en la papereta del sí, amb el suport explícit dels partits polítics independentistes (des d'Hereus UDC 1931 fins a la CUP) i amb l'acord de la declaració d'independència de Catalunya en joc. Un resultat net, clar, inqüestionable. En paral·lel, el govern de Catalunya continua en funcions.
Algú dubta de la victòria del Sí? Algú pot permetre's posar cap impediment a elaborar una “papereta” que uneixi tots els catalans que volen la independència? Aconseguim doncs un referèndum i guanyem. No només guanyem en resultats, guanyem en dignitat, guanyem en un acte de justícia i de rebel·lió davant d'un estat que ho ha fet tot perquè no ens puguem expressar.
I què passa després? El que passa en qualsevol país que fa un referèndum d'autodeterminació. Constatada la voluntat d'independència de Catalunya, aquest Parlament es dissol i es convoquen noves eleccions per a fer, ara sí, unes eleccions que permetin contrastar programes de govern i iniciar el procés constituent. Si volem, podem fer-ho. La resposta depèn només de nosaltres.
“Som una nació, nosaltres decidim”, cridava tot un poble fa cinc anys. Ha arribat el moment de decidir. Convertim el 27-S en el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Junts pel sí.
