La calor

Estic car­go­lat fet un far­cell d'ossos amb la calor que em deixa com un talp sense ganes de fer res, cosa que també passa a l'ordi­na­dor, que, emman­drit, s'ha fet pre­gar a l'Emília per dic­tar-li aques­tes lle­tres.

El Vall de Berga és ver­mell a foc encès, té una bellesa estra­nya, arbo­rada, que no mou la sere­ni­tat dels plàtans, un arbre que les aguanta totes. Per cert, que la nos­tra Acadèmia de la Llen­gua s'oblida de mirar. Tot­hom en diu pla­ta­ner. I fixeu-vos-hi: un cire­rer fa cire­res, un pres­se­guer fa préssecs i aquests pla­ta­ners nos­tres no fan plàtans com els que ens men­gem vin­guts de les Canàries o de les Repúbli­ques Bana­ne­res. El pla­ta­nos és un arbre d'aquest nom grec que sem­pre és al mig de les pla­ces gre­gues ombre­jant una font.

Ara els nos­tres plàtans són maleïts. Fan al·lèrgies i algú arriba a dir que crien xin­xes, però us asse­guro que conec molt bé aquesta llen­tia moto­rit­zada del temps de pre­so­ner i de la caserna, i els de vora casa no en fan la ganya.

He can­viat de jóc, el sol batia massa en aque­lla banda de casa; ara som a l'hora suau de la cai­guda del dia i el Vall és gri­sor argen­tada que fins i tot aco­lo­reix els arbres i àdhuc hi ha algú que gosa sor­tir al car­rer.

A la tele­visió fan taula rodona d'una gent entesa, assen­ce­rada i equi­li­brada, no fa pas gaire que van tenir inter­ro­gant el pre­si­dent Mas. Mes­tre Cuní, que sap molt bé l'ofici, el va trac­tar com a pre­si­dent, però no podia ama­gar que al nos­tre pre­si­dent les hi foten per totes ban­des i ell res­pon com un cavall fort.

Em torno a endor­mis­car, es veu que a l'ordi­na­dor se li enco­mana la man­dra, no sé qui­nes en fa, pot­ser s'espanta perquè no tinc més remei que tocar de rebot la nos­tra malau­rada política, que ha arri­bat fins a la “razón de la sin razón” del Qui­xot fent unes elec­ci­ons de polítics sense polítics. Estem sonats.

Pot­ser és la calor, però m'ho miro tot amb una llu­nya­nia mig ador­mida i em sem­bla que, si aquesta colla d'apolítics amb política es fan un embo­lic tan gros, mala­ment rai la inde­pendència.

Només hi ha una espe­rança.

El país és millor que els seus polítics.