Política de clan
Aquells que es presenten com a exponent
de la capacitat transformadora de la realitat sembla que des del primer moment reprodueixin els lligams de fidelitat i de sang que caracteritzaven els despotismes
Una de les profundes decepcions d'alguns dels moments en els quals l'esquerra assumeix el poder és que el seu missatge igualitari i universalista es dissol de sobte en pràctiques i pulsions pròpies del neolític. Les decisions relatives als nomenaments que ha promogut Ada Colau i el seu equip tot just assumit el govern de la ciutat de Barcelona han confirmat aquesta inèrcia gairebé tribal. La competència, la integritat, fins i tot la coherència ideològica han estat desplaçades sense gaires contemplacions a favor de la selecció de familiars directes (sigui en càrrecs a l'Ajuntament sigui en càrrecs a la formació política retribuïts amb recursos públics) o de col·laboradors vinculats al passat professional dels dirigents sense que les responsabilitats tècniques que s'associen al nou càrrec tinguin gaire relació amb les habilitats demostrades amb anterioritat. Aquest darrer seria el cas de la nova directora de comunicació de l'Ajuntament, Àgueda Bañón, webmaster i maquetadora de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals, del qual procedien també la mateixa Ada Colau i Gerardo Pisarello, a més d'activista en matèria de llibertat sexual i coautora d'un blog sobre pornografia alternativa. Aquells que es presenten com a màxim exponent de la modernitat i de la capacitat transformadora de la realitat sembla, doncs, que des del primer moment reprodueixin els lligams de fidelitat i de sang que caracteritzaven els despotismes. I contra això, precisament perquè ens trobem a la modernitat, no s'hi val al·legar que la dreta sempre ha comptat amb molts recursos per reclutar els quadres més preparats sota el sistema de valors que ella mateixa ha generat. Les infinites possibilitats d'informació, de comunicació i de relació que ens ofereix el present, tot començant precisament per la sòlida formació acadèmica d'alguns dels membres del govern municipal, hauria de permetre un comportament menys viciat de nepotisme sense que això estigui renyit amb l'adhesió a l'ideal polític. De fet, és precisament per adhesió a l'ideal polític que aquestes decisions de Colau i el seu equip no han estat gens encertades.
Com tampoc no ha estat encertat, i també per motius ideològics, el nomenament de Jordi Martí com a gerent de l'Ajuntament de Barcelona. En part Barcelona en Comú ha triomfat per la seva capacitat de desmarcar-se d'una llarga administració socialdemòcrata de la ciutat que ha estat còmplice dels pitjors abusos de l'oligarquia econòmica que l'esquerra alternativa ara en el poder havia denunciat. Però el primer que decideix la nova alcaldessa és col·locar en una posició clau un representant d'aquest vell ordre que prova de sobreviure malgrat haver fomentat l'ensulsiada de bona part dels seus antics votants. La lectura immediata és que tal vegada, amb el seu gest, Colau està reconeixent la continuïtat ideològica entre la seva gestió i la del PSC (la continuïtat amb la d'ICV és evident que es manté tenint en compte que, malgrat alguns sacrificis com el de Ricard Gomà, s'integraven a la candidatura de Barcelona en Comú). Un fil que uneix determinats patrocinadors del nou moviment amb càrrecs i institucions de l'administració socialista (com el mateix observatori DESC). Però el més preocupant en el context de la Catalunya actual no és que es mantingui la continuïtat entre les polítiques socialistes i les de Barcelona en Comú en l'ordre socioeconòmic, sinó que Barcelona en Comú sigui el principal hereu del PSC (en espera de com evoluciona la confluència en una hipotètica Catalunya en Comú) en l'ordre nacional. En concret, que allò en comú sigui la fórmula perfecta per recaptar el vot de l'ambigüitat nacional, que aglutini els sectors de les classes populars que encara aspiren a una reforma de l'Estat espanyol perquè no poden assumir una ruptura que els confronti amb aspectes essencials de la seva identitat. En definitiva, un esquer per als vots d'una esquerra que voldria tornar a un passat sense commocions sobiranistes, a amagar el cap sota l'ala, sota l'ala d'Espanya, a redós del clan de sempre.