La llista de Mas

Corrien els turbulents anys de la transició dita democràtica a Espanya i Catalunya havia fet les primeres eleccions al Parlament. El resultat no havia agradat a alguns. Alguns que donaven per feta la pròpia victòria no van suportar la victòria contra pronòstic de Jordi Pujol. No ho van pair en molt de temps. Encara no ho han fet ara. El PSC, que ja havia encarregat el cava i ja felicitava Joan Reventós com el president de la Generalitat restaurada, va patir un sotrac dels grossos. Reventós va rebutjar la proposta de Pujol, que li va demanar d'integrar-se en el nou govern, juntament amb Esquerra Republicana. Els socialistes donaven al líder convergent un any de vida. A tot estirar. Perquè allò anava contra natura. Contra la natura del país. Pujol va ser president durant 23 anys. Anys més tard, potser vint, alguns dirigents del PSC van pensar que potser s'havien equivocat quan no van acceptar l'oferta del líder de Convergència. Vés a saber. Les ucronies són inescrutables. Sigui com sigui, una mala bava còsmica es va quedar planant sobre l'ambient. Perenne. El joc brut va arribar fins a l'extrem que el diari El País cada vegada que feia referència al nou conseller de Cultura escrivia també el seu segon cognom: Max Cahner Garcia. Perquè es pensaven que el Garcia, per castellà, l'ofenia. I volien ofendre'l així. El mateix diari ara es refereix una vegada i una altra a “la llista de Mas”. Per debilitar-la moralment. Qui són ells, enramadors de mala bava, per donar lliçons de moral?