L'aigua que baixa
No vaig poder assistir, per raons personals, a la inauguració dels nous locals d'El Punt Avui. A mesura que ens fem grans, les limitacions augmenten, tot i que reconec que encara no tinc motius per lamentar-me. M'hauria agradat, amb tot, ser-hi, ja que forma part de la història d'El Punt, que encara que no tingui molts i molts anys Déu n'hi do la feina que ha fet. I ara amb el casament amb l'Avui, teòricament s'ha de multiplicar per vint.
L'inici d'El Punt va ser sense inauguració. No podíem pas inaugurar gaire res. Això sí, vam començar a la
Devesa, que per a un diari gironí gairebé era obligat, encara que fos en un pis desmanegat, del qual tantes vegades us he parlat. Una màquina d'escriure per a cada dos o tres periodistes i demanar a Déu que no se n'espatllés cap perquè no hi havia calés per fer-les arreglar.
Podem dir, doncs, que la primera inauguració la vam fer quan vam anar al carrer Figuerola. No era pas cap meravella, però comparat amb l'anterior allò era diví. Tenia el més indispensable, fins i tot un bar al davant mateix, que ens estalviava moltes visites al psicòleg, amb en Pablo, el xef, que ja podia anar sol.
Posteriorment, va venir La Farinera, veritablement un edifici singular de nivell, molt ben restaurat, que ha donat solvència a la unió d'El Punt Avui. Però en aquest món tot s'acaba i amb el canvi de propietari també hi ha hagut canvi de casa. Es tracta d'un edifici modern, condicionat amb les tècniques més avançades i amb lloc per poder fer televisió des de Girona i no haver d'anar sempre a Sant Joan Despí. Un pas més per al diari, que coincideix amb els 30 anys de Televisió de Girona, tot plegat sota la batuta d'un músic de primera, Joaquim Vidal, que sempre té noves idees i que no s'espanta mai. Crec que la seva gran virtut és l'optimisme. En algun racó deu acumular els problemes o les dificultats, però no els traspassa als altres i sempre se'n surt. Amb tot, cal dir que per ell l'equip és fonamental i sempre ha sabut comptar amb gent vàlida. Per això aquesta inauguració de la nova etapa del diari ens dóna confiança. Estem en bones mans.
Aquest mes d'agost el defensor farà vacances. Però això no vol dir que vosaltres, lectors, també n'hàgiu de fer. Podeu anar enviant els vostres correus i jo els aniré apilant per poder tornar-hi amb molta empenta al mes de setembre. Cal estar preparats perquè ens espera un final d'any d'aquells que passaran a la història. Al setembre els catalans haurem de dir el que volem, que després ens facin cas ja en parlarem, però que almenys per una vegada demanem, exigim, poder expressar la nostra opinió. És tan elemental... Potser ara em direu que sóc molt simplista, però sempre he dit que tinc la vareta màgica per canviar el món. I aquesta no és altra que el respecte a les opinions i maneres de ser dels altres. Només aplicant aquest principi el món seria una bassa d'oli. Sí, sí, i si no feu la prova. Comencem per casa nostra. Si en comptes de tenir raó tothom respectés les raons dels altres, valga'm Déu quina pau que hi hauria. I això mateix podem dir-ho dels pobles, les ciutats, els polítics, les religions. És tan senzill que som incapaços d'aplicar-ho. Mentre, però, cadascú tingui un rei al cos, és impossible avançar. Bé, perdoneu el meu sermó de final de temporada. Però pensem-hi. I, sobretot, apliquem-ho.
Bones vacances per als que en facin i bona feina per als que de moment han de pencar. Gràcies a aquests, nosaltres podrem continuar llegint el diari. Gràcies.
