Espectres

A Rafael Argullol se li ha aparegut Gaudí, com a tants pastors i pastores se'ls ha aparegut en algun moment la Mare de Déu en una pineda, font o a qualsevol revolt on ara hi ha una ermita. Se li ha aparegut la pulsió creadora de Gaudí, que és una figura de l'abast de Miquel Àngel, de Beethoven o de Victor Hugo, i que toca les fronteres de l'espiritualitat i les de la raó matemàtica que dominen els arquitectes per bastir qualsevol edifici. La llum del Camp de Tarragona, de Riudoms, Cambrils, Reus feta edifici, en la catedral dels pobres, l'última catedral en construcció a Europa. En aquest intent de traslladar la imatge de les muntanyes de Montserrat al bell mig de la capital, tal com passava amb els mapes del 1700.

El filòsof, assagista i gran viatger mira d'explicar a Mi Gaudí espectral la seva relació amb la Sagrada Família, diferent i semblant a la que hi podem tenir molts catalans i la que hi tindran aquest estiu els turistes que ara ja no faran cua al carrer. Argullol explica en un relat breu aquesta relació mal resolta entre Gaudí i la ciutat de Barcelona, entre la societat i els creadors. Quan era petit ningú no donava un duro per Gaudí, malgrat que la seva tia Andrea ja assegurava que era un sant, i quan estudiava recorda que a la Pedrera hi havia un bingo i els professors d'arquitectura planificaven fer de la Sagrada Familia un aparcament.

A Catalunya hi ha ressentiment en la vida púbica i privada, un recel que ens domina en totes les esferes, i també això s'aboca, en la relació i consideració del propi país cap als seus genis, aquells que tenen una altura que ho desborda tot, com és el cas d'Antoni Gaudí. Per capacitat intel·lectual, per dimensió creativa, per obra. L'arquitecte més conegut arreu del món, darrere del florentí Brunelleschi, segueix tenint una relació mal resolta amb Barcelona. Potser perquè com escriu Argullol l'art té una dimensió caníbal que devora tot el que és humà per nodrir-se i per créixer. Potser perquè l'art ens interroga. D'on neix aquest autoodi?