El moment de la revolució

La independència de Catalunya sols podrà ser unilateral i contrària a la Constitució Espanyola de 1978. Serà il·legal però no il·legítima perquè tindrà un ampli suport democràtic i haurà derivat d'una mobilització ciutadana excepcional. Serà, en d'altres paraules, un acte revolucionari com ho han estat un bon grapat de declaracions d'independència començant per la dels tretze estats americans de 1776. Ara bé, la revolució sols es pot produir una vegada. Com analitza de forma brillant Bruce Ackerman a We the People. Foundations, tal vegada una de les aportacions de teoria constitucional més rellevants de la segona meitat del segle XX, un dels principals problemes dels revolucionaris que han trencat amb el règim anterior consisteix a com assegurar que uns altres camarades revolucionaris no vulnerin la nova legalitat. Si algú ha desafiat l'autoritat establerta, ni que sigui amb el suport d'una majoria incontestable, amb la invocació del “nosaltres el Poble”, també ho pot fer algú altre respecte al nou règim amb la mateixa legitimitat.

Per això, al meu parer, són tan arriscades les referències que es plantegen en el full de ruta proposat per Junts pel Sí a qualsevol instrument procedent del Parlament de Catalunya que signifiqui una vulneració de la Constitució espanyola sense haver trencat amb aquest sistema constitucional. Potser per part dels diversos actors es pretén oferir una imatge de moderació en el camí cap a la plena sobirania, de desconnexió, per fer servir el terme en boga. Però en realitat el desafiament constant a la legalitat espanyola (declaració nominal d'independència, construcció d'estructures d'estat, redacció d'una Constitució catalana) sense haver generat el nou ordre derivat d'una declaració d'independència promou la manca de respecte a la llei. Primer poden ser els independentistes, sí, i després alguns altres candidats força abundants al país: des dels anticapitalistes fins a una oligarquia cleptòcrata capaç d'atrinxerar-se a les institucions. I també, evidentment, els sectors unionistes que estiguin disconformes amb la Catalunya lliure. Per posar un exemple: si es crea una xarxa de desobediència a l'administració tributària espanyola encara sota el sistema constitucional vigent qui ens assegura que no es continuarà massivament desobeint l'administració tributària de la República Catalana?

Com diem, en un marc de secessió unilateral és probable que calgui desobeir l'autoritat espanyola en diversos àmbits per assolir recursos i controlar el territori i les infraestructures, però aquestes desobediències no es poden dilatar en el temps i sempre s'han de trobar associades a la ruptura primigènia, a la declaració d'independència que obri la porta al reconeixement per part dels altres estats, al moment de la revolució democràtica, en definitiva. I justament perquè emergeixi la relació entre el gest independentista i la voluntat popular la declaració que formalitzi la ruptura ha de ser propera al 27-S.

En cap moment no es pot entendre un 27-S que doni la victòria a les forces sobiranistes com un mandat per negociar amb Espanya ni que sigui negociar els termes de la partició. Si hem arribat al 27-S, a unes eleccions referendàries sobre la independència, ha estat justament per la constant negativa de les institucions espanyoles a negociar res. Primer la revolució i després la concreció, que ja seria sota la forma d'acord entre dues entitats sobiranes subjectes de dret internacional, és a dir, sota la forma de tractat. En efecte, com afirmava Raül Romeva, el cap de la llista unitària, la millor manera de “fer-ho bé” és “fer-ho ràpid” i “fer-ho junts” però, paradoxalment, aquest “fer-ho bé” també implica un gest radical, tal vegada desendreçat, ple d'incerteses i de sacrificis, i únic, ni que sigui perquè en el nou país no sorgeixi un altre que es proposi esfondrar amb la mateixa apel·lació “al Poble de Catalunya” tot allò que ens haurà costat tant de construir.