El triomf del documental
El documental és una eina eficaç al servei de realitzadors de tota condició i procedència per establir i comunicar la seva veritat sobre
una parcel·la del món
Dimarts 28 de juliol, teatre Lido de Medellín, Colòmbia. Més de sis-centes persones assisteixen a l'estrena d'un documental sobre la gran mobilització cívica i política per la pau i la fi de la violència que liderà el professor, filòsof i polític colombià, d'origen lituà, Antanas Mockus. Present a la sala, vestit de blanc, amb intervencions reiteradament ovacionades pel públic, Mockus era la viva imatge del clam popular pel procés de pau que ara viu el país i que el documental deixa enregistrat per a la història.
Exalcalde de Bogotà, Mockus es presentà de candidat a president de Colòmbia a les eleccions de 2010 encapçalant una gran coalició verda sota el lema La vida és sagrada. Mockus perdé enfront de Juan Manuel Santos. En les eleccions de 2014 Santos s'enfrontà a Uribe prometent d'obrir el procés de pau amb la guerrilla. I va guanyar. El president Santos ha apostat fort per les converses de pau a Cuba. El documental en qüestió tanca amb unes paraules reveladores de Santos en la festa de celebració de la victòria d'avui fa un any i en presència de Mockus. “La vida és sagrada”, exclamà. És el títol també del documental realitzat durant cinc anys pel cineasta danès Andreas Dalsgaard.
Vaig tenir el privilegi d'assistir a aquella estrena, programada en el marc del festival internacional del documental DocsBarcelona+Medellín. El festival, filial del de Barcelona, aplegà més de quatre mil espectadors en aquesta tercera edició. Tot un èxit dels organitzadors de Medellín, i també un orgull de Paral·lel 40, la productora catalana que, sota la sàvia direcció de Joan Gonzàlez, ha situat Barcelona com a capital del documental a l'Europa del sud. El DocsBarcelona, que celebrà la seva 18a edició a finals de maig, és una cita mundial de l'anomenat cinema de la realitat.
Cinema de la realitat? La realitat és un banc de proves que tots els creadors d'imaginaris s'afanyen a definir. Hi ha batalles dialèctiques –i crematístiques– per fer plausible cada definició dels gèneres de la realitat. Ara bé, si hi ha una tradició fecunda que s'ha preocupat per investigar les múltiples formes d'aproximació a la realitat a través de la imatge en moviment és el cinema documental. Als grans clàssics del documental s'afegeixen avui fileres de realitzadors d'arreu que van proposant nous models d'interpretar la realitat des de la més àmplia diversitat creativa. I l'efecte i el panorama actual del cinema documental no poden ser més apassionants. El documental està de moda i no solament perquè en temps de crisi és un gènere assequible als petits productors. També és una eina eficaç al servei de realitzadors de tota condició i procedència per establir i comunicar la seva veritat sobre una parcel·la del món, sobre una història que poden fer immortal.
A Catalunya s'ha consolidat una tradició de cinema documental, amb autors que reflecteixen una àmplia diversitat de tractaments i de temàtiques. Joves realitzadors hi deixen la seva marca amb propostes d'acceptació ciutadana i projecció internacional. En aquesta aposta pel (bon) documental, cal reconèixer la confluència de diversos mèrits que sumen: la programació de documentals als cinemes catalans, la imprescindible participació de TV3 en la producció i promoció, la formació de nous realitzadors i una iniciativa única com és El Documental del Mes que Paral·lel 40 promou a Catalunya, Espanya, Colòmbia, Argentina, Xile i Uruguai.
