Opinió

Reconèixer l'adversari

L'adversari, l'enemic de la independència, és el PP, arrelat com està en la tradició secular d'una Espanya que han posseït més que no pas governat

En el joc de la política, com en tants d'altres, és fona­men­tal per a l'èxit reconèixer bé qui és l'adver­sari, és a dir, qui és aquell que veri­ta­ble­ment impe­dirà els nos­tres objec­tius. Els impor­tants movi­ments de cara al 27-S estan pro­vo­cant unes reac­ci­ons que sem­blen haver modi­fi­cat la per­cepció de qui és el nos­tre adver­sari i crec que de forma equi­vo­cada. M'explico: sens dubte la desig­nació de Raül Romeva ha gene­rat un fort ter­ra­bas­tall a les files d'ICV-EUiA i un greu des­con­cert en els seus repre­sen­tants. Ben segur que per això han reac­ci­o­nat ira­da­ment ata­cant el mateix Romeva i la can­di­da­tura de Junts pel Sí, demo­nit­zant de retruc tot el que tin­gui a veure amb Artur Mas i el govern de la Gene­ra­li­tat. La vol­guda natu­ra­lesa trans­ver­sal de la can­di­da­tura de Junts pel Sí desac­tiva aques­tes crítiques amb faci­li­tat, però l'agror de les decla­ra­ci­ons post­pacte fetes per en Joan Cos­cu­bi­ela o la Dolors Camats han gene­rat un fort rebuig entre el sobi­ra­nisme català, ja que deno­ten ren­dició dels eco­so­ci­a­lis­tes davant dels plan­te­ja­ments de Pablo Igle­sias i Pode­mos, i tras­lla­den la sen­sació d'un impor­tant retrocés d'aquests par­tits en l'àmbit del dret a deci­dir, on només cal cons­ta­tar que a dia d'avui com­par­tei­xen l'argu­men­tari de Duran Lleida.

S'equi­voca greu­ment la gent d'ICV-EUiA iden­ti­fi­cant el seu adver­sari a les files de Junts pel Sí, igual que s'equi­voca ren­dint-se als interes­sos d'un par­tit d'àmbit espa­nyol o desig­nant un cap de llista bus­cant només una rei­te­ració (fallida) del pro­jecte Ada Colau. Però tot aquest seguit d'erra­des no ens han de desen­fo­car d'una rea­li­tat: la can­di­da­tura d'ICV-EUiA-Pode­mos no és l'adver­sari de l'inde­pen­den­tisme en aques­tes elec­ci­ons. Sí que és cert que convé expli­car-los que totes les crítiques sobre la reforma labo­ral, l'aus­te­ri­tat pres­su­postària, els res­cats ban­ca­ris o la política fis­cal nei­xen de com­petències estric­ta­ment esta­tals, i no de la Gene­ra­li­tat. És també veri­tat que quan vin­guin amb el dis­curs que “si pri­mer refor­mem Espa­nya després podrem arre­glar Cata­lu­nya” caldrà fer-los una mica de repàs de la nos­tra història recent i no tan recent. Accepto que davant del mis­satge que allò impor­tant és ser ciu­tadà del món, caldrà l'esforç de dema­nar-los que ens expli­quin de quina manera podem refor­mu­lar el nos­tre benes­tar com a cata­lans en favor d'un benes­tar més glo­bal, quan el nos­tre benes­tar el deci­dei­xen ter­ce­res per­so­nes de Madrid estant, que van pre­ci­sa­ment en con­tra del nos­tre progrés indi­vi­dual i col·lec­tiu i als qui el benes­tar glo­bal se'ls en fot.

Hem de tenir ben clar que Cata­lu­nya votarà el pro­per 27-S a favor o en con­tra de la cons­trucció d'un nou estat. Cadascú tindrà les seves moti­va­ci­ons ínti­mes, però jo sento l'impuls a favor d'un vot entu­si­asta i atre­vit per poder plan­te­jar-me un futur on cons­truir una democràcia de veri­tat, par­ti­ci­pa­tiva, diversa, amb polítics hones­tos al ser­vei d'un poble de ciu­ta­dans cul­tes i autònoms, gene­ro­sos i actius. Votaré amb l'espe­rit de dis­cre­par amb qui cal­gui però res­pec­tant la diferència, amb l'interès de veure que el meu tre­ball fa pro­fit a tots i no només als de dalt de tot, amb la volun­tat de dei­xar als meus fills un país millor que el que ara m'obli­guen a accep­tar. I a tot això només hi arri­baré en un país nou, sense les pato­lo­gies acre­di­ta­des durant segles d'un estat com l'espa­nyol, pen­sat i exer­cit com la pro­pi­e­tat pri­vada d'uns pocs, en la qual molts no pin­tem res de res, més enllà de pagar i callar.

I en tot això a la gent d'ICV-EUiA o Pode­mos no els hauríem de tenir a davant, els hauríem de tenir al cos­tat. Cal, per tant, reen­fo­car la pers­pec­tiva: els nos­tres adver­sa­ris, els qui inten­ta­ran evi­tar que cons­truïm aquest nou pro­jecte, no són ni ICV-EUiA, ni Pode­mos, ni tan sols la Carme Chacón (PSC) o l'Albert Rivera (C's), que poden coin­ci­dir en alguns aspec­tes amb els nos­tres adver­sa­ris, però només són com­par­ses bus­cant un petit lloc a l'ombra. L'adver­sari, l'ene­mic de la inde­pendència, és el PP, arre­lat com està en la tra­dició secu­lar d'una Espa­nya que han posseït més que no pas gover­nat (no és casu­a­li­tat que Mari­ano Rajoy sigui regis­tra­dor de la pro­pi­e­tat) i que per això es resis­ti­ran a per­dre amb totes les armes pos­si­bles. És d'ells que neix l'amenaça judi­cial, és d'ells que neix el boi­cot econòmic, és d'ells que neix l'asfíxia finan­cera, és d'ells que rebem les agres­si­ons a la llen­gua, són ells que volen sus­pen­dre l'auto­no­mia, són ells que ame­na­cen amb l'exèrcit i volen la sub­missió dels Mos­sos, són ells els que ali­men­ten d'odi tots els seus mit­jans de comu­ni­cació públics i pri­vats, són ells que ens san­ci­o­nen pel fet d'exer­cir la lli­ber­tat d'expressió, són ells el pro­blema per a un futur millor de tots els cata­lans i cata­la­nes. Són ells, el PP i cap altre, els adver­sa­ris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.