Veus sanitàries

Després que professionals de diferents centres sanitaris reclamessin l'obertura de llits i de quiròfans, temporalment tancats, per descongestionar procediments d'urgència, el conseller de Sanitat advertia que ningú no gosi afirmar que aquestes reivindicacions són les que permeten atendre la gent. Boi Ruiz exercia possiblement el seu legítim dret de defensa política i subratllava el valor del sistema públic de salut de Catalunya que és, certament, el que, en essència, permet l'atenció dels ciutadans. Però el conseller no pot pretendre que les virtuts conceptuals del sistema facin acceptables els defectes estructurals. Les retallades salarials i pressupostàries i les consegüents directrius de gestió basades en l'estalvi han portat a subordinar l'excel·lència professional a l'eficiència dels paràmetres comptables. I un sistema que té la missió de ser humanista acaba essent presoner de si mateix, ostatge de la sistemàtica del sistema, farcit de gestors de procediments laberíntics que només duen a l'autojustificació. Aquests espessos tels de vanitat, aquesta ceguesa obstinada en l'obscuritat gestora, formen part de tot el que proven d'arraconar els professionals de tots els centres que reclamen hospitals més nous i moderns, més quiròfans, més llits, més recursos i més de tot allò que fa la seva feina més digna de dir-se sanitat i de portar el qualificatiu de pública. Delmats en nombre i en salaris, ampliats en horaris, restats de recursos, entafunyats en espais insuficients, incompresos pels pacients més neguitosos i ignorats pels gestors, aquests professionals no tenen la patent de l'atenció al ciutadà, però són els que l'escolten, el tracten i miren de guarir-lo. Es comprometen amb la seva missió professional i social i són la veu més autoritzada per posar en relleu les virtuts i les mancances del sistema.