Basquitis

La basquitis, com la madriditis, són aquestes malalties que afecten molts catalans pel fet d'emmirallar-nos massa en els bascos o en el Real Madrid, fins a l'extrem de perdre de vista la realitat. En política, sovint, els catalans hem estat víctimes d'aquesta patologia extremadament perniciosa per nosaltres. Haig de reconèixer que un polític, que no era pas gaire de la meva devoció, Josep Tarradellas, ens va avisar sovint d'aquesta epidèmia, però nosaltres, mesells com som, hi hem caigut una i mil vegades.

La Constitució espanyola es va fer sota dos elements clau: l'exèrcit espanyol i ETA. Dos elements que la van condicionar activament o passivament fins al punt d'alterar-ne la composició final. El País Basc va utilitzat molt astutament tots els elements al seu favor a l'hora del seu reconeixement, i és bo recordar-ho per entendre que els interessos dels bascos i catalans, molt sovint, són antagònics.

Quan el president Mas va fer bandera del pacte fiscal, el silenci dels bascos era eixordador perquè veien perillar i qüestionar el seu model. Un model que fa que el País Basc no sigui independent, però és totalment no dependent, i a més, amb aquest privilegi, a l'hora de fer els comptes no únicament no són solidaris amb les regions pobres tot i ser ells els més rics, sinó que tenen un superàvit de 1.500 milions d'euros cada any. És a dir, els bascos per ser espanyols reben un xec anual de 1.500 milions d'euros, mentre que nosaltres, per ser espanyols, n'hem de pagar un, també cada any, de 16.000 milions d'euros.

En vista d'aquest privilegi, quina voleu que sigui la seva posició? És per això que s'entenen els silencis quan Catalunya volia avançar cap a un finançament més just i equitatiu.

Davant del procés català, tornen a tenir l'ai al cor, perquè si Catalunya surt d'Espanya, no hi haurà més remei que per pura subsistència es replantegin tot el model de finançament i potser se'ls demanarà una mica de solidaritat. Per tant, siguem capaços d'entendre que al País Basc i Catalunya tenim interessos antagònics, com els podem tenir nosaltres amb Espanya.

Dijous passat aquest diari informava que el lehendakari Urkullu multiplica els seus contactes amb Felip VI i amb Pedro Sánchez en les vigílies plebiscitàries, per explicitar que el seu objectiu no és la independència (diferenciant-se de Catalunya). Ara el seu objectiu és utilitzar el procés català per reforçar la seva posició, ja sense ETA, perquè una possible reforma de la Constitució reconegui el “fet diferencial basc”, un reconeixement totalment qüestionat per C's i per la UE.

I la seva estratègia és el “nacionalisme defensiu” perquè el seu estatus, fins ara, els ha estat molt favorable. De moment el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ja ha dit: “El concert no es toca en absolut. Reconec aquesta característica i la singularitat d'Euskadi.” Una defensa que, pel greuge que suposa per a la resta d'espanyols, hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol líder espanyol.

Però també hem de reconèixer que si el PSOE i el PP poden defensar aquest privilegi a la resta d'Espanya sense interpel·lacions greus, és perquè els bascos han gaudit sempre a Espanya d'un reconeixement d'espanyols que no hem tingut els catalans. Espanya sap que els bascos mai presentaran seriosament una possibilitat d'independència, però respecte a Catalunya, sempre han tingut la sensació que un dia arribaria.

Recordo la darrera entrevista feta a Don Juan, avi del rei actual, en la qual deia que el perill més gran que veia a Espanya era Catalunya, i també ho va dir el que va ser ministre Francisco Fernández Ordóñez, poc abans de morir.

No hem de ser contraris a ningú, però tampoc hem de ser uns sòmines.