Amb qui juguem?

Si Espanya fos una democràcia avançada el sobiranisme català no tindria cap possibilitat de triomfar. Aquesta circumstància explica, en part, el caràcter minoritari de l'independentisme durant les dècades següents a la Transició: amplis sectors de la societat creien en un projecte democràtic compartit amb els ciutadans espanyols. Si l'Estat hagués tingut gestos de cara al reconeixement de la plurinacionalitat, si no hagués apostat per una discriminació econòmica descarada per raó de pertinença nacional i si en comptes de combatre les demandes d'emancipació amb imposicions s'hagués avingut a negociar (i fins i tot a acceptar) un referèndum sobre la secessió, l'independentisme català hauria tingut el mateix destí que el quebequès o que l'escocès: hauria perdut. La paradoxa amb la qual s'enfronta el procés és que precisament per la regressió autoritària que poden patir les institucions espanyoles el moviment sobiranista es troba en condicions de guanyar en termes democràtics. Però la victòria democràtica no és suficient per a la victòria independentista. De fet, encara continua havent el risc que la majoria no pugui ni expressar-se. En una recent entrevista concedida a Vilaweb, i tot comentant el full de ruta defensat per les forces agrupades al voltant de la candidatura Junts pel Sí, l'historiador Josep Fontana es preguntava si realment algú creu que pel camí traçat es podia aconseguir la separació. “En vuit mesos?”, deia Fontana “Que no saben què hi ha a l'altra banda? No saben amb qui s'han de jugar els calés?” Amb tota probabilitat tant Mas, com Romeva, com Forcadell o, per suposat, com el també historiador Oriol Junqueras, saben perfectament que a l'altra banda hi ha un nacionalisme agressiu capaç de propiciar guerres, genocidis i dictadures per tal de no cedir ni un pam de terreny, ni una engruna de les riqueses que ha usurpat. Estem parlant d'una de les metròpolis del món de la qual s'han separat més nacions i gairebé cap sense un conflicte d'alta intensitat. La gran pregunta, sobre la qual Fontana es mostra escèptic, és si en el context liberal democràtic europeu els poders de l'Estat arribaran a solucions dràstiques com en el passat o sabran reconduir el desafiament en un diàleg acceptable per a la modernitat. En aquest sentit, el factor determinant serà si les institucions de la Unió Europea miraran cap a l'altra banda si es desferma una ofensiva contundent contra les pretensions catalanes o si aconseguiran activar un mecanisme de pressió que dissuadeixi l'aparell de govern espanyol de reproduir alguna de les barbàries d'infausta memòria. La veritat és que casos com el d'Hongria o el de Grècia no permeten acollir gaires esperances sobre la capacitat de resposta europea encara que la indiferència o fins i tot la complicitat amb els excessos espanyols suposin un aprofundiment en la crisi que viu el projecte d'integració.

Hi ha, primer, la possibilitat real que el govern espanyol maniobri perquè la majoria democràtica catalana no arribi ni a manifestar-se el 27-S. Si tenen molts indicis d'una victòria aclaparadora de les forces que defensen el sí provaran de guanyar temps amb alguna estratègia dilatòria. I, en segon lloc, si el Parlament s'arriba a constituir amb més escons sobiranistes el govern espanyol no en tindrà prou de recórrer tots els actes davant el Tribunal Constitucional i esperar que des de Catalunya s'acati. Dispararan artilleria, sigui lleugera (intervenció de la Generalitat per la via econòmica) sigui pesant (activació de l'article 155 de la Constitució o directament declaració de l'estat de setge). En definitiva, en la secessió catalana l'entusiasme per la democràcia no ens ha de confondre sobre el fet que l'obtenció del mandat democràtic no és el final de res sinó el principi i que per assolir la independència caldrà alguna cosa més que vots, alguna cosa que haurem d'exigir als nostres representants electes i que també ens haurem d'exigir a nosaltres.