Barra

Al cap de poc de guanyar les eleccions, els responsables municipals de ciutats com ara València i Madrid van anunciar que endreçarien els noms d'alguns carrers que encara recorden i enalteixen personalitats que van participar directament en el cop d'estat maldestre esdevingut Guerra Civil. No va faltar, des de la caverna –també de la que participa en tertúlies i escriu editorials adreçats als catalans–, qui reaccionés amb ira, amb acusacions de revengisme i amb brometes fàcils, tot ben sacsejat.

A mi, el que més em va sorprendre –o, ben mirat, potser no tant– és que pocs dies després la Fundación Nacional Francisco Franco –i vostès em disculparan que no tradueixi el nom d'aquesta institució al català– amenacés de querellar-se contra tothom que s'atrevís a remoure cap placa commemorativa de personatges franquistes. El més curiós és que alguns dels arguments que utilitzava la dita Fundación coincidien amb els que utilitzava la caverna: que si això no són els problemes que preocupen el poble (espanyol, per suposat), que si els “socialistes” i els “nacionalistes” es dediquen a “difondre mentides” i que la llei de la memòria històrica és un instrument al servei de la venjança que reobre ferides.

És curiós que els que sempre s'exclamen per això de les ferides siguin aquells que les tenen cicatritzades i ben peixades. Quan els sents semblaria que, en acabar la Guerra Civil, les autoritats franquistes van estendre un vel de silenci sobre les bestieses que es van fer en l'un i l'altre bàndol. I no: durant quaranta anys ben bons vam haver de sentir totes les maldats que havien fet els rojos i com els herois nacionals –així els denominava el franquisme, no patriotes desacomplexats– havien salvat Espanya del comunisme i del separatisme destructor.

I, després, aquests encara tenen la barra de demanar que es retiri la placa dedicada a Lluís Companys.