Desclot
Les coses, clares
Els defensors de la nova política es diferencien dels vells per l'assumpció de valors que reivindiquen amb força digna i justa: la sinceritat, la transparència o l'honestedat, per exemple. Molt bé i ja calia. Ara, la nova, com la vella, sovint galleja i prou. Perquè n'hi ha poca, de transparència, i de claredat, en qüestions que afecten la llista que més es reclama nova. Els senyors de Catalunya sí que es pot posen l'accent –i la dièresi– sobre “els drets socials”. Els nacionals els inquieten i els molesten, perquè no s'hi posen d'acord. Per això mateix el seu missatge és confús. Fins i tot interessat. No volen perdre electorat que se sent independentista però també o més neguitejat pels drets socials. Per això, hi passen de puntetes o es contradiuen. El caos és total. Ahir Iñigo Errejón, secretari polític de Podemos, va proclamar que la llista Catalunya Sí que es Pot “no és independentista, però no té por a les urnes”. Sempre que les catalanes es combinen i se supediten a les espanyoles, en un procés constituent que esmussa només de sentir. Això, però, no és el que diu Lluís Rabell. Ell diu sí i sí, i estira l'equívoc com una goma nova. Aquesta aparent contradicció és greu? I tant! I encara més quan el mateix Errejón es proclama impotent per resoldre el greuge fiscal de Catalunya perquè no és fàcil “trobar una solució al problema de convivència entre els territoris”. Errejón i Rabell són honestos, però contradictoris. I no admetre-ho és deshonest. La nova política...