El búnquer

Ho he observat moltes nits d'estiu, una època de l'any que, a banda d'abrusar el pensament, també serveix per aclarir algunes contradiccions humanes. Quan es fan les vuit, les nou o les deu del vespre, fins i tot les onze de la nit, ells es queden tancats a casa. Una casa de poble amb un pati prou ampli per prendre-hi la fresca. S'hi queden atrinxerats, persiana abaixada, no s'hi percep cap presència, i l'únic senyal en moviment és l'aparell exterior de l'aire condicionat. Manxa a tot drap, sense pausa, per insuflar aire fresc al búnquer on feliçment s'atrinxera un matrimoni de mitjana edat. És possible deixar de tenir la noció del que és prendre la fresca? L'estiu es convertirà en una època solitària d'una espècie tancada a casa, amb només la fressa de l'aire condicionat de so ambient?

La cosa fa pensar en les millors apocalipsis de Ray Bradbury o d'Eugène Zamiatin, un escriptor rus que al setembre podran llegir per primera vegada traduït al català, gràcies a la magnífica feina del petit segell Males Herbes. La seva novel·la, Nosaltres, és una obra pionera i absolutament influent per al que després escriuran Aldous Huxley (Un món feliç) i George Orwell (1984). Zamiatin va morir sol i desconegut a París el 1937, perseguit i defenestrat pel règim comunista de l'URSS. Era una estranyesa inusual que Nosaltres no existís en català, sobretot per la quantitat de coses a què ens remet com a societat. I entre aquestes, el funcionament robòtic d'un matrimoni d'edat mitjana que a les nits d'estiu, en un país mediterrani que encara no és Qatar, es tanca en un búnquer. La passavolant que surt a passejar i sent la fresca de l'aire condicionat que s'escola per sota la porta de casa el matrimoni es pregunta si un dia, al cap de molts dies, els trobaran rígids a l'interior de l'habitacle. La passavolant ha sortit a passejar pel poble i comprova, astorada, que poca gent ha sortit, un vespre més, a prendre la fresca. Estan tots tancats al búnquer? Es pregunta quants, d'aquests, se sorprendran aquest estiu, quan vagin de viatge, de les àvies que encara prenen la fresca en algun poble. I els faran fotos, com un exotisme.