El sindicat és un grup de pressió

Ha arribat l'hora de replantejar el sentit, la representativitat i la manera de sobreviure i fer de l'anomenat sindicat de classe treballadora. Anem a pams. Quin sentit i quina representativitat té avui aquest sindicat, quan resulta que més de la meitat dels treballadors són autònoms, quan la majoria dels treballadors assalariats –contractats per petites i mitjanes empreses, per cert– tenen uns interessos ben diferents dels de la classe a la qual teòricament pertanyen, quan la classe treballadora s'ha segmentat en funció de la qualificació tècnica i professional? Una altra pregunta: quin sentit i quina representativitat té, avui, un sindicat de classe treballadora que sols és capaç d'afiliar un nombre molt baix dels treballadors que diu que representa? Aquest seguit de preguntes tenen resposta: l'anomenat sindicat de classe treballadora està perdent el sentit i la representativitat a marxes forçades. De fet, aquest sindicat només representa, en el millor dels casos, un nombre reduït –cada vegada més reduït, certament– de treballadors. Fins i tot és possible –no es tracta de cap boutade– que aquest sindicat quedi –a mitjà o llarg termini- sense treballadors als quals representar, si tenim en compte que la classe treballadora tradicional –l'obrer de fàbrica de la primera i segona revolució industrials– està desapareixent gràcies a les noves revolucions tecnològiques en curs des de fa dècades. En tot cas, el sindicat de classe treballadora ha esdevingut una organització corporativa i gremial que defensa els interessos personals i intransferibles dels treballadors industrials –amb algun afegit sobrevingut– amb feina.

La manca de sentit i representativitat –si es vol ser més exactes, la seva reducció dràstica– de l'anomenat sindicat de classe treballadora convida a parlar de la seva manera de sobreviure i fer. Tornen les preguntes. Formulem-ne unes quantes. Per quins set sous un sindicat de baixa afiliació i escassa representativitat ha de subsistir gràcies a les generoses subvencions públiques que, a fons perdut, brinda l'Estat? Per què aquest sindicat ha de tenir uns alliberats que, directament o indirectament, paguem entre tots? Per què aquest sindicat ha de gaudir de certs avantatges a l'hora d'organitzar cursos de formació i qualificació professionals convenientment finançats per l'administració? Això passa perquè aquest sindicat ha esdevingut un grup de pressió que cap govern no pot menystenir. Continuem amb una altra pregunta: per què aquest sindicat anomenat de classe treballadora –ningú l'ha elegit en convocatòries electorals– ha d'esmenar de facto les polítiques governamentals en qüestions essencials com ara la despesa pública? La resposta és la mateixa: perquè ha esdevingut un grup de pressió que cap govern no pot menystenir. A la pràctica, aquest sindicat s'apropia un dret que no té, però que algú li ha atorgat de facto. Concretem: Rodríguez Zapatero ha concedit a l'anomenat sindicat de classe treballadora el dret de vet en qüestions laborals i socials. El diàleg social fracassa perquè aquest sindicat ha marcat unes línies vermelles –que Rodríguez Zapatero accepta– que no són assumibles per l'empresariat. Les reformes estructurals que necessita l'economia espanyola no tiren endavant perquè aquest sindicat –amb l'aquiescència de Rodríguez Zapatero– s'hi oposa. La reducció de la despesa pública no prospera perquè aquest sindicat –amb la conformitat de Rodríguez Zapatero– no ho vol. Per què Rodríguez Zapatero ha atorgat el dret de vet al sindicat de classe treballadora? No s'ha de ser gaire perspicaç per assegurar que Rodríguez Zapatero té por de la vaga general.

Més enllà del fet en si mateix, més enllà del poder que ha arribat a acumular l'anomenat sindicat de classe treballadora, el que resulta dramàtic del cas és que les reformes necessàries per sortir de la crisi –canvis que ja comencen a donar fruits a França, Alemanya o els Estats Units– són impossibles a Espanya per culpa del corporativisme i el gremialisme sindicals. I per culpa d'un Rodríguez Zapatero incapaç d'assumir la seva responsabilitat. El corol·lari: s'hauria de replantejar el rumb –o, si volen, s'hauria de frenar– d'un sindicat i un sindicalisme que disfressa l'interès particular de general. L'anomenat sindicat de classe treballadora, presoner del seu discurs, seduït i abandonat per una realitat que li nega el paper de subjecte privilegiat de la història, inserit en un món d'interessos diversos, aquest sindicat és, en el millor dels casos, un actor social més. Només les servituds ideològiques i electorals de Rodríguez Zapatero fan que aquest sindicat tingui un poder que no li pertoca.