Així no es pot

Abans de res vull dir que sento un gran respecte no només per Lluís Rabell, sinó també per tot el que ha representat. Fins i tot, voldria creure que tant ell com la gent que l'acompanya en aquest projecte anomenat Catalunya Sí que es Pot estan cridats a jugar un paper destacat en la construcció d'un nou país on la justícia social i la igualtat d'oportunitats no siguin paraules buides. Un nou país, una nova República Catalana, que sigui implacable amb la corrupció i amb els abusos del poder. Potser per això m'ha emprenyat tant (sí, emprenyat!) que en les darreres setmanes Lluís Rabell hagi canviat de discurs. I no precisament per millorar! Proveu de sentir-lo parlar ara amb els ulls tancats i us semblarà que qui us alliçona no és aquell valent representant veïnal, ni aquell militant de pedra picada, sinó qualsevol dirigent de l'esquerra domesticada, aquella que ja va hipotecar el nostre futur en els anys de la Transició. Sentir com un membre de l'anomenada nova esquerra torna a treure del vell barret de copa la vella recepta de l'acord impossible amb la vella Espanya fa feredat.
I sentir-li afirmar que “si no hem pogut fer un referèndum, menys encara podrem fer la independència”, ens ajuda a constatar com de conservadora, resignada i poruga pot ser una esquerra que obvia que la independència no és una finalitat en si mateixa sinó l'instrument que ens ha de permetre canviar-ho tot. Si tothom hagués fet cas del que ara ens proposa Lluís Rabell, Rosa Parks hauria mort de vella asseguda a la cua d'aquell autobús de Montgomery on els negres eren vexats dia sí dia també a causa d'una llei injusta. Si tothom hagués estat tan conformista, sufragistes com Emmeline Pankhurst s'haurien quedat a casa fent galetes i
bevent te en lloc de reclamar el vot de
les dones contra la llei injusta que les marginava.