LA GALERIA
Xavier Carbonell
i la tela blanca disposada
a tot allò
que li cridava l'atenció
Allò que m'ha interessat sempre, davant una obra d'art, sigui una pintura, una gran novel·la o poema, una arquitectura, un fresc o una escultura, és conèixer qui hi ha al darrere. Conèixer l'autor, saber d'ell al màxim possible. I quan vaig veure el primer quadre d'en Xavier, amb aquells fons de geometria genial, aquells colors subtils de gust refinat, aquell serè i absolut equilibri… vaig pensar que havia de conèixer l'autor de tot allò. Per sort, no vaig haver de fer gaire esforç –com sí que l'havia hagut de fer amb Gustave Flaubert, Miquel Àngel, Modigliani o Van Gogh–; en Xavier era d'Olot, a prop de casa meva, i jo feia temps que coneixia la seva esposa Rosa Serra, de manera que un bon dia ens vam trobar a l'estudi, al carrer
Macarnau de la capital garrotxina i la primera va ser una conversa llarga i genial. Passat un temps, en Xavier em demanava uns textos per a un llibre (l'últim), i em començà a explicar, una per una, la quantitat de ciutats on ha pintat i exposat. Vaig quedar aclofat (com diria el mestre Fabra), oimés si ho comparava amb la meva misèria viatgera. De Londres a Singapur, de Buenos Aires a Los Angeles, de Pequín a Nova York, l'home va córrer pràcticament per tot el món amb l'ull amatent i la tela blanca disposada a tot allò que li cridava l'atenció. Diuen que es viatja per haver viatjat, i això es demostrava en les precises i emotives explicacions de l'amic que m'anava ensenyant objectes de record, fotografies, catàlegs testimonis físics i gràfics dels viatges.
Ha de ser molt satisfactori viatjar i copsar in situ paisatges urbans o rurals, i emportar-se'ls a casa, dibuixats o pintats. Per als illetrats en pintura, la solució és la fotografia (excepció excepcional, però, ep!: el meu amic Lluís Roura). I avui que no cal mirar prim per si s'acaba o no el rodet, les facilitats són màximes. Però no és pas el mateix, oidà. Un servidor m'he cansat ja fa temps de les fotos i quan surto de casa (més aviat poc) no porto màquina de retratar ni se m'acut de fer una foto amb el mòbil (de fet, encara no sé si el meu mòbil pot fer fotos). En canvi si tingués les possibilitats i el mestratge que tingué en Xavier Carbonell, altra cosa seria. Per desgràcia ja només el podem enyorar i lamentar-nos; però ens queda un llegat que farà que no l'oblidem mai més. I deixin-m'ho dir: estic expectant a veure què faran ara, oficialment, a Olot.