De set en set
Crim i cultura
Aquestes últimes setmanes han proliferat els assassinats de gènere i els parricidis en la geografia que tenim més a l'abast. Sembla com si l'espessa calor d'aquest estiu hagués reblanit alguns cervells fins a embogir-los i dur-los a l'obnubilació del crim. Tots els episodis se'ns fan inexplicables per la crueltat dels actes i la vulnerabilitat de les víctimes. Però la violència contra l'altre és un fet consubstancial de tots els éssers vius i, fins i tot, de les forces de la natura. I si l'ésser humà ha aconseguit gestionar-la parcialment ha sigut gràcies a l'exercici del pensament.
Des dels nostres orígens vam saber que havíem de lluitar contra la violència que desferma la natura i contra la dels nostres congèneres, però encara no sabem què n'hem de fer de la nostra. No hem aconseguit mai domar-la ni suprimir-la però almenys hem trobat criteris de discriminació. Podríem dir que gràcies a això, alguns crims són perseguits i d'altres, com el crim col·lectiu o les guerres, són encara tolerats o fins i tot esperonats. I podríem dir, també, que el poc que s'ha avançat ha estat gràcies al conreu de la cultura i de la civilitat.
Quan, davant dels capítols d'horrors que la realitat ens planta al davant, ens preguntem què falla i què hem de fer, hauríem de convèncer-nos que, a més de les mesures a curt termini com les legals i les policials, ens calen també accions més prolongades en el temps, que sedimentin en la mentalitat individual i en la col·lectiva. Que facin arrelar la convicció que el saber allibera en tots els sentits perquè anul·la qualsevol justificació de la violència. És clar que aquest remei no és tòpic, no guareix ni alleuja en qüestió de minuts. És necessari administrar-lo permanentment, indefinidament, universalment, eradicant la marginació cultural. Tant la que s'adquireix voluntàriament fent ostentació d'estupidesa i menyspreu per tot el que es desconeix, com la que és imposada pel poder mitjançant el propòsit d'idiotitzar o gràcies a l'abúlica passivitat dels governants.