Sentit comú vs. confusió

Havia començat a escriure aquest article sota el títol Sentit comú inspirada en el text escrit per Thomas Paine i publicat l'any 1776 Common Sense, ja que les seves paraules, escrites en un llenguatge sincer i entenedor, van ser les que van desbloquejar la confusió sembrada pels partidaris de romandre colònia de Gran Bretanya, al moment de la independència dels Estats Units. Però em sembla que és un títol que ja vaig utilitzar fa un parell d'anys i, d'altra banda, acabo de llegir una opinió publicada a Vilaweb en el mateix sentit i no em voldria repetir. En el mateix Vilaweb he llegit una entrevista a Manuel Delgado, l'antropòleg, que sembla que anirà a la llista de la CUP-Crida Constituent i, sense voler, he anat fent paral·lelismes.

Delgado diu que vol rescatar el procés dels qui l'han usurpat i defensa la necessitat que l'esquerra sigui protagonista del camí cap a la independència. Em sembla que, a hores d'ara, tenim proves suficients que ens demostren que el procés és transversal i que ho ha estat des dels seus inicis. És un procés incloent i el que està sobre la taula és que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. Res més. Després de molts anys d'història, segles, jo diria, hem après que sense els instruments bàsics necessaris l'única possibilitat que tenim és d'intentar sobreviure ofegats sense poder fer front a les necessitats vitals de la gent. Estem ofegats i qui ens ofega no té cap intenció d'alleugerir el nostre estat. Com ja s'ha dit i repetit, no estem davant d'unes eleccions autonòmiques més on es vota un Parlament que farà unes polítiques concretes segons la ideologia de la majoria guanyadora. Estem davant una acció de força, davant de saber si la societat catalana opta per viure plenament o per continuar la seva lenta agonia. Si guanyen les opcions sobiranistes, entre elles la CUP, el Parlament haurà de posar en marxa, immediatament, les infraestructures d'estat que permetran declarar la independència i, aleshores sí, fer unes eleccions constituents on les diverses opcions polítiques, incloses les unionistes, plantegin les seves opcions i la gent voti les que cregui més convenients, que com succeeix en qualsevol democràcia, tothom acceptarà amb més o menys entusiasme, segons el seu posicionament. Però el 27-S no va d'això, va d'una cosa molt més bàsica i fonamental: desempallegar-nos de qui ens ofega i construir un país que serà el que la seva gent vulgui.

Com deia Thomas Paine en el seu Sentit comú, tal vegada el fet d'actuar durant anys d'una determinada manera ens fa pensar que aquesta és l'única sortida possible, però continua dient que el temps acaba fent més conversos que la raó, sobretot quan, durant aquest temps, s'ha patit un llarg i violent abús de poder. I ja ha passat massa temps i massa oportunitats de diàleg ofertes per Catalunya i rebutjades per Espanya. Dic rebutjades? Ni això, simplement ignorades.

Ara tenim l'oportunitat que parlin les urnes, les que no van poder parlar amb les condicions necessàries el 9-N. I les urnes no implantaran un govern neoliberal ni un tripartit. Les urnes diran sí o no i sorgirà un Parlament que haurà de gestionar el resultat, que espero que sigui afirmatiu i que el President Mas lideri la transició. Ningú no entendria que no ho fes. No juguem al lloc de la confusió, perquè és el joc dels que no ens volen deixar viure.

El 27-S votarem i acceptarem el resultat, perquè som demòcrates. I el resultat no és saber si som de dretes o d'esquerres, cosa d'altra banda força complicada i que té una forta necessitat de ser discutida i repensada (altrament com es pot entendre que l'ultra Sáenz de Ynestrillas pugui donar suport a Podemos?) El 27-S sabrem si realment volem ser un poble lliure, un poble que assumeix les seves responsabilitats i que finalment, tot el que faci o deixi de fer, només sigui producte de les seves decisions.