L'ombra suïcida

Unes hores abans de la celebració de la festa del 52è aniversari de Clarissa Dalloway, Septimus Warren Smith es llença per la finestra i mor. Perseguit per les veus dels morts, aquest supervivent turmentat de la Primera Guerra Mundial consuma una pulsió suïcida en sentir que el doctor Holmes puja les escales de casa seva. Un altre doctor, William Bradshaw, que aquella tarda havia visitat Septimus afirmant que havia de ser reclòs en una residència al camp, informa del suïcidi a la festa. I Clarissa Dalloway, enmig del brogit de la seva festa d'aniversari, pensa en la mort com un desafiament: “La mort era un intent de comunicar per part d'algú que sentia la impossibilitat d'assolir aquell nucli que, místicament, l'eludia; la proximitat separava; l'èxtasi s'esvania; un estava sol. La mort era una abraçada.” Pensant en la mort, la dona se sent com l'home que s'ha suïcidat. Sent que el destí del suïcida podria haver sigut el seu, però que se n'ha escapat, arraulida com un ocell al seu marit. Virginia Woolf va dir que Septimus Warren Smith és un doble de la senyora Dalloway, la seva ombra suïcida, el seu peu fora de camí que no es posa en marxa. Una no pot deixar de pensar en la idea que tant la senyora Dalloway com Septimus Warren Smith són dobles de l'escriptora i en el fet que aquesta va suïcidar-se, que no se'n va escapar.

Hi ha un sentiment estremidor de Clarissa Dalloway amb el qual torna “mentalment” a la festa després de sentir-se com l'home suïcidat: “S'alegrava que ho hagués fet; que hagués llençat la vida mentre ells continuaven vivint.” Estremeix perquè no em resulta aliè: com si pogués sentir que uns encarnen la nostra ombra suïcida perquè puguem continuar vivint. I he tornat a la festa de Clarissa per acabar de llegir La senyora Dalloway i així posar el punt final a aquesta sèrie d'ombres amb les mateixes paraules amb les quals es tanca la novel·la descrivint què sent Peter Walsh: “Què és aquest terror? Què és aquest èxtasi?, va pensar sense expressar-ho. Què és això que m'omple d'una emoció extraordinària? És la Clarissa, va dir. Perquè ella era allà.”