opinió
Apamar el què, en lloc del qui
cal és fer-ho?
Des de fora no és fàcil d'entendre i des de dintre, tampoc. Ben bé què som, què fem, què volem i on volem anar a parar, tot tot, no ho sap ningú. S'han fet tants projectes i considerat estratègies que si un creu fermament en un futur diferent i millor per a Catalunya i que vertaderament ja toca, s'espanta en veure tantes opinions, encara que moltes siguin dirigides a un objectiu semblant. Hom creu que donaria molta més seguretat si es veiés un camí únic per assolir-la. Perquè tothom inventa camins, maneres de seguir-los i “ja ens trobarem al final”, diuen.
És la tàctica de la guerra de guerrilles, que duren i duren.
A vegades, els guerrillers cansats, esgotats, no es recorden els uns als altres ni saben ben bé per què lluiten. És clar que entre els grups d'un pensament similar, és més fàcil aglutinar objectius, però és el cas que en les compareixences als mitjans es difonen projectes i futurs que s'assemblen els uns als altres tant com els ous i les castanyes.
Els que debuten en aquesta lluita vella, prou vista, honesta i pública, alguns gent de món, de poder, triomfadors en la seva especialitat i la seva vida, voldrien aportar quelcom diferent, ser notats i que es digués que la seva aportació ha ajudat al triomf. Això ho voldria tothom, és clar! Els personatges, és molt difícil barrejar-los amb la massa i aconseguir que parlin poc. Un dia qualsevol, hom es mira i repassa un parell de diaris, paeix migdia i vespre les notícies televisives, fa un parell de trucades a amics en actiu i pren cafè en tertúlia, recull una quantitat d'informació que, si la vol passar pel colador, i destriar i guardar solament les novetats, la major part dels dies a l'armari no pot guardar-hi res. Per poca memòria que hom conservi i sentit comú per distingir, fa mesos que no se sent res de nou. Adornat, florejat, i a vegades un xic rejovenit, quelcom queda, però. Com es podria fer entendre a bona part del poble català que ara, el que sigui, el que cal és fer-ho? Després ja es parlarà del qui. Realment, a la majoria dels llistats –i no llistats també–, els preocupen molt més els qui que el què. És el fruit de l'individualisme català.
Un gavadal de fets ha creat dos bàndols per al
27-S. Per un costat, la dreta recolzada en una soca esquerdada, el que ha quedat del PSC, els catalans –ai!–
cagadubtes, i llistes. Per l'altre, els de sempre, afegint-hi llistes i més llistes i els sobiranistes exiliats del PSC, que per una o altra via recolzen el sí. La decisió no degué ser fàcil. Se soplugin on sigui, ben trobats. Resta classificar la democràcia cristiana que navega per l'èter. Per a en Mas i en Junqueras, tot i ser veterans i no parar de remenar el guisat, deu ser difícil trobar-hi la mida. Ara sols fa falta el punt de sal i pebre i un toc de forn. Poc: no convé que es passi de ros. Hi ha molta dentadura postissa! Són els pseudopolítics de magdalena i xuixo. “On anirem a parar!”, diu una vella des de la finestra. Això, això!