Tots som refugiats

En el seu moment vàrem encunyar la definició “d'exili interior” per definir l'actitud que prenien aquells que optaren per no sortir de les fronteres de l'Estat franquista, per protegir les seves vides, un cop acabada la guerra. No puc ni imaginar-me tot el que pot passar pel cap dels que decideixen fugir, minuts abans de convertir-se en refugiats, ni tampoc el que pot pensar aquell que opta per quedar-se a casa seva, confiat o desesperançat. No vull ni imaginar-me una guerra i una postguerra. No em cal. Aquest diari, els altres, les ràdios, la televisió i els digitals me les serveixen diàriament, minut a minut, diria que presencialment, amb so double, gairebé en 3D i sempre a la carta com a menú... Indefectiblement, tots sabem i no és profecia que en el moment que apareix la primera violència apareixen els desplaçats, famílies senceres; que –tot seguit– muden a la trista categoria de refugiats; que quan es belluguen, posant quilòmetres pel mig del malson, els rics (nosaltres) els rebategem com a “immigrants” o “sense papers” (se'ns hauria de caure la cara de vergonya!); que –després– en confirmar que són corrues i corrues de gent la que fuig i s'acosta, maquillem la situació amb eufemismes del tipus “en demanda d'asil” i quin nombre (de persones!, hipòcrites!) és el que podem assumir, i, quan finalment entenem de totes totes que són refugiats i no indocumentats, que són exiliats, mobilitzem... sí, les ONG, els voluntaris i voluntàries, la gent acollidora que cada poble hostatja, els petits ajuntaments solidaris, les associacions de veïns... Els estats, els que són membres de l'Europa dels mercaders i els que no ho són però en voldríem formar part, estan desapareguts en combat (estimulat per ells). Per a què serveixen, doncs, els putos estats? És una pregunta retòrica, amics meus. Ja ho sabeu, de fet. Entre els refugiats econòmics i per les violències del sud direcció a l'utòpic nord i el fills del sud del nord, els nostres joves, direcció –també– nord enllà, sumats als que ens mantenim exiliats a l'interior, per vençuts: qui avui no és un refugiat a la recerca d'un asil merescut en un planeta blau comú? Hi haurà un dia en què tots, en alçar la vista, veurem una terra que posi “llibertat”. Paraula de Labordeta.

(Dedicat als meus veïns i veïnes, sirians i àrabs, negres i morenos, manters i llicenciats, alts i baixos, nenes i nens, avis i pares, dones i homes... d'Argelers a Calais.)