LA GALERIA
Cartes de Palafrugell
no tindran l'oportunitat
de llegir
els nostres
escrits
A la sala d'espera de la consulta del metge ja quasi ningú fulleja les revistes. Cosa semblant passa als bars. Els clients ja no hi entren buscant la premsa del dia sinó que ho fan mirant els darrers missatges rebuts al mòbil. A la terrassa del bar hi ha qui comparteix taula amb altres però poca cosa més, perquè cadascú està connectat amb algú fora d'escena. Si estem de vacances no enviem postal sinó foto i comentari per WhatsApp. I així en tantes altres coses.
I és que, ben mirat, pocs aparells han canviat tant la nostra manera de comportar-nos com el telèfon mòbil, capaç d'absorbir-nos l'atenció i, si badem, el cervell. “Apaga el mòbil i a la pantalla veuràs reflectida la cara de la persona que té empresonada”, algú va escriure a Twitter potser exagerant un xic, o potser no (allà ho vaig llegir perquè jo també estic enganxat). Mai en la història havíem generat tanta informació sobre la nostra vida privada, però en canvi, heus aquí la paradoxa, ben poca cosa es conservarà. En el futur no tindran oportunitat de llegir les nostres comunicacions, com sí que tenim nosaltres la de llegir les dels nostres avantpassats. L'Arxiu Municipal de Palafrugell, per exemple, ha pujat al seu web un recull de cartes dels segles XVIII i XIX de la família Roger-Rosés (d'ells el nom de les voltes d'en Rosés de Girona) plenes de notícies històriques i molt il·lustratives de la vida d'aquell temps. “Vúllia Déu que acàvian de passar los 15 mil francesos, y sapiem de cert ahont van”, escriu un mossèn el 1808. “Si la llet de burra, que és la millor, se adapta a ton señor pare, farà progressos en sa convalescència”, deia l'apotecari Anton Roger el 1792. “Lo forment ara es va garbellant. Est any no passan patrons de la costa per comprarlo... pues estimen més anar a Tortosa”, diuen des de Palafrugell el 1800. La correspondència explica el que no surt en documents oficials, com el sistema d'influències (“si pots afavorir-los en la sua pretenció, pòsias los medis que te aparega per impetrar-la”), o notícies domèstiques menors (“todos comemos bien con buena gana y delito [delit]”), i servia, com ara fem nosaltres, per enviar bons desitjos i petons, encara que algunes vegades distribuïts poc equitativament: “Dolores dice que le hagas al niño 40 mil besos y 5 mil a la niña” (1825).
Ara que som a l'època dels missatges compulsius val la pena llegir aquests altres que ens arriben de quan s'escrivia a mà, lectura molt aconsellable que podem fer, per cert, des de la pantalla del mòbil, és clar.