Països Catalans

Unes declaracions encadenades han reprès el concepte i la polèmica de “nació sencera”. De Països Catalans. D'opinions, n'hi ha hagut de tots els colors i sabors. Des de la ingenuïtat patriòtica de Germà Gordó, passant per l'estupidesa inexplicable de Mònica Oltra, fins a l'agressivitat nacional de Xavier García Albiol, que veu “totalitaris” arreu menys a casa pròpia. I mira que en té. L'anhel de constituir en Estat la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no ha desaparegut mai del tot en el debat polític a Catalunya. Però l'evidència de la realitat social de les Illes Balears i, sobretot, del País Valencià l'ha refredat. N'hi ha que el consideren inapropiat. O contraproduent. I fins i tot que l'han volgut deixar de costat perquè és “inoportú” en el procés sobiranista que viuen la majoria dels catalans “estrictes”. La pretensió nacional “sencera” molesta i distorsiona. Valencians i mallorquins –els valencians i els mallorquins que no se senten catalans, que són la majoria– poden aquietar-se. L'únic intent d'annexió que han de suportar és el de l'Espanya unitària, que vol liquidar les diferències culturals i lingüístiques que tanta nosa li fan. Però, encara que la realitat és obstinada, l'anticatalanisme valencià ha rebrotat. Es reanima quan el PP no és en el poder. Perquè en realitat només busca la liquidació d'aquestes diferències. Aquesta vegada, però, l'esquerra valenciana no hauria de reaccionar com un pecador confés i penedit. Ja hi ha prou penitències.