La cançó de les balances (M)

Per enèsima vegada ha esclatat, com una magrana vella, el debat sobre el finançament dit autonòmic. Cristóbal Montoro va reconfirmar ahir que la reforma que per llei s'havia de perpetrar enguany queda pendent per a la pròxima legislatura. El govern de Mariano Rajoy, tan escrupolós amb els altres, ha desobeït la norma perquè, segons el ministre, no té un cèntim i el nou ajustament comportarà més despesa. Com que ara els ingressos, diuen, han augmentat, després de les eleccions haurà arribat el moment de parlar-ne. Però la discussió serà agra una altra vegada. Encara que hi hagi més a repartir, els de sempre ja adverteixen que no toleraran que Catalunya en surti beneficiada. I que volen més. Com sempre fan els de sempre; és a dir, Andalusia, Extremadura i les Castelles. Mani qui mani allà. Montoro és extremadament optimista i creu que serà el seu partit, que ara ha quedat en minoria esquifida al Consell de Política Fiscal i Financera, qui decidirà el nou model. Santa innocència. En tot cas, el ministre ja n'ha delimitat les línies bàsiques: l'Estat pagarà “serveis mínims” i “les comunitats”, amb els seus impostos, “els altres”. És a dir, allò que Rajoy considera “capritxos”, com mitjans de comunicació propis o delegacions comercials a l'exterior. Això estaria malament si no fos perquè encara és pitjor: l'Estat ha recorregut cadascun dels impostos que ha decidit la Generalitat. Per tant, tot és trampa i pasta barata de paper. Això empitjorarà. Si us plau, la porta d'emergència?