El nen i la pedra

Vaig deixar la roba en un port i em vaig posar a nedar, vorejant la costa, fins a arribar a una platja molt concorreguda. Ho he fet altres vegades: només són vint minuts d'un lloc a l'altre i pot ser una nedada molt agradable. El cas és que, en arribar a la platja, hi vaig seure per descansar una mica.

Mirava com la gent es banyava quan un nen, tan petit que anava en bolquers, em va tustar somrient i em va donar una pedra. Un nen preciós, ros i rinxolat. Un àngel. Amb la pedra a la mà, se'm va acudir llançar-la al mar. Ell tenia una altra pedra, també va llançar-la i va riure. Va començar un joc. Jo li buscava pedres a la sorra i, com retornant-li el seu primer regal, les hi donava i ell les llançava. Jo continuava asseguda i ell corria buscant també pedres pel seu compte i, abans de llançar-les, me les ensenyava, com si li hagués de donar el vistiplau. Hi va haver un moment en què em va fer patir perquè les pedres que agafava cada cop eren més grosses i temia que no tingués prou força per llançar-les i que li caiguessin sobre els peus. Però després tornava amb una pedra petita i semblava igualment content. Jo també em sentia inesperadament contenta. Era tan fàcil la comunicació a través de les pedres. Sense paraules. Era tan bonic veure com jugava aquell nen desconegut. I jo mateixa també jugava. Va venir un altre nen. Era pèl-roig i més gran que el ros rinxolat. També era molt maco. Vaig deduir que eren germans sense notar la presència dels pares. L'altre nen va afegir-se al joc. Aleshores se'm va fer present que, si no tornava, hi hauria qui patiria. Em vaig aixecar i, encara que m'acomiadés amb un somriure, em vaig entristir: mai més no veuria aquells nens i no sabria de la seva vida; la nostra amistat s'havia acabat. Quan vaig arribar a port, li ho vaig explicar a qui, certament, començava a patir. Li vaig parlar d'aquell moment de felicitat. També de la tristesa perquè s'havia acabat. Em va dir que ho escrivís. Per fer més duradora aquella trobada. Per recordar-la més.