De la intransigència a la raó
Com que el nacionalisme català és profundament democràtic des de la seva constitució, com ja va constatar Rovira i Virgili parlant de la transformació ideològica d'Enric Prat de la Riba, els passos que fins ara s'han fet des que va esclatar la crisi política actual van en la mateixa direcció. Per al president Mas –l'artífex de la transformació del nacionalisme pujolista en sobiranisme liberal–, l'única manera d'esbrinar què pensen els ciutadans sobre la secessió sense fer cap salt en el buit era convocar unes eleccions a l'empara de la legalitat vigent. Això és la política: buscar vies per anar imposant el teu programa sense generar massa traumes. El risc, és clar, acompanya sempre totes les decisions que es prenen. Els polítics de veritat fan apostes. I de vegades guanyen i d'altres perden. Només els puristes s'envalenteixen sense calcular els danys.
Mirin el que està passant a Grècia. Alexis Tsipras, que ha après què és el moderantisme a trompades, intenta resoldre la seva crisi política amb els mateixos procediments que s'han proposat a Catalunya. I Europa aplaudeix. Primer va convocar un referèndum, que en el seu cas es va celebrar a corre-cuita i va tenir efectes devastadors per al ministre d'Economia grec, Iannis Varufakis, un professor universitari que no ha entès què és la política. Ara Tsipras ha convocat unes eleccions anticipades com aquell que diu sense haver parat la taula, al cap de sis mesos d'haver guanyat les eleccions per la ineficàcia de Nova Democràcia. I les convoca per desempallegar-se d'aquells seus antics aliats intransigents que s'oposen als acords pactats amb Brussel·les. Li cal derrotar-los, precisament, perquè han esdevingut immobilistes, com aquí ho són els unionistes.
Els acadèmics que envolten la política sovint no l'entenen. Són intolerants i s'aferren als seus criteris amb una fe gairebé religiosa. La supèrbia i la pedanteria de l'ideòleg són admonitòries i es tradueixen en la condemna del dissident amb paraules sempre gruixudes. L'arrogància no és tan sols un defecte que afecti els acadèmics d'esquerra. Luis Garicano, l'ideòleg econòmic de Ciutadans, respon al mateix patró malgrat que es presenta com un liberal, perquè no baixa del burro mai encara que li presentin un munt de proves. Aquesta altivesa em recorda la resposta que el sociòleg Juan José Linz va donar als que posaven en qüestió la seva teoria de la transició espanyola en una conferència a la meva facultat: “Ni que ustedes me presenten mil casos que contradigan lo que digo, mi teoría se mantiene”, va deixar anar sense empatxar-se.
El debat sobre com remuntar la crisi econòmica s'ha enfocat des d'aquest dogmatisme acadèmic. Per què Tsipras ha canviat d'opinió? La retòrica fàcil que faran servir els seus adversaris és que s'ha “rendit” davant de la malvada democratacristiana Angela Merkel –i sobretot del seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble–, oblidant que aquesta senyora governa amb els socialdemòcrates i que el seu màxim dirigent, Sigmar Gabriel, és el ministre d'Economia alemany. A més, una cinquantena de membres de la coalició conservadora de la CDU/CSU de Merkel van votar en contra de negociar el rescat de Grècia –el que ara ha obligat Tsipras a convocar eleccions–, mentre que els socialdemòcrates es van comportar com un bloc. Simplificar la complexitat de la política és un exercici tan inútil com satisfactori per als acadèmics que sermonegen i enganyen amb una xerrameca tan efectista com inútil.
Com a Grècia el 20-S, a Catalunya el 27-S triarem quin camí volem seguir per remuntar la crisi econòmica, política i social que ha capgirat la visió de molta gent sobre com cal que ens governem en un món d'interdependències. El grecs ja tenen un estat i els cal afermar-lo. Aquí no el tenim i, en canvi, ja vam fer el que tocava fer amb més seny, valentia i rigor que el que ara es veu obligat a tenir Tsipras, diguin el que diguin els ideòlegs d'una esquerra estrafolària. Ho va fer el president Mas i va ser llavors que es va adonar que només disposar d'un estat et permetia mitigar els efectes de l'austeritat. Arreu ha estat així. El 27-S decidirem, per tant, sobre la sobirania, sobre com governar-nos, perquè nosaltres tenim necessitat de dotar-nos d'una administració que pugui fer polítiques reals –i no pas ficcions– per donar esperança als 510.947 aturats que encara tenim a Catalunya. I per aconseguir-ho necessitem donar veu a la raó política per damunt de les intransigències ideològiques d'uns acadèmics que abandonen la política quan constaten que per transformar el món primer els hauria calgut saber gestionar-lo.