No es vol

Només aquesta setmana: 1.- Adif ha anunciat que atura (un cop més) el corredor del mediterrani. Ni més ni menys que un dels trams més crítics, el que embolcalla el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, és a dir, el que dóna sortida i entrada al port de Barcelona i a tots els polígons industrials de la zona, que no són pocs. 2.- El govern espanyol obliga les companyies aèries del Japó i l'Índia que vulguin operar amb l'aeroport de Barcelona que també ho facin amb Madrid. Bé, de fet és una condició sine qua non: si no s'allarga el vol fins a Madrid, no hi ha vol amb Barcelona. 3.- El PP es nega a reformar la Constitució i ho exclou del programa electoral. Com que per començar el procés de reforma calen dues terceres parts del Congrés, caldrà que el PP tregui menys de 117 diputats (una cosa que no passa des de les majories absolutes de Felipe González) i que la resta de partits es posin d'acord per canviar-la.

A aquesta trilogia de coses que han passat aquesta setmana, cal afegir-n'hi una altra de persistent: el PP continua pujant en les enquestes. I dubto que cap de les tres coses (que Adif freni el corredor, que limiti les connexions aeroportuàries de Barcelona i que es negui a reformar la Constitució) suposi un fre en aquest ascens perquè el càstig territorial a Catalunya no erosiona electoralment. A ningú, tampoc al PSOE quan va prioritzar el TAV Madrid-Sevilla. Això no és un judici de valors, és una constatació empírica fruit de combinar decisions amb resultats electorals.

Per tant, quan es dubta o fins i tot s'anhela –amb tota la bona fe i la legitimitat del món– si es pot canviar Espanya, seria més aclaridor preguntar si Espanya vol ser canviada. I no, no vol. I com que no vol, no es pot. I com que no es pot, Catalunya ha de dir si vol ser membre d'Espanya-no-vol, d'Espanya-no-es-pot o bé vol poder ser.