Companys i el llegat del 78
Aquest agost s'han complert 75 anys de l'arrest a França de Lluís Companys, president de la Generalitat republicana. L'efemèride ha permès recordar la figura del polític, llargament estudiada en cercles acadèmics i periodístics, que ara és més viva que mai en el moment que Catalunya afronta un dels mesos més transcendentals de la seva història democràtica. Companys passa a la història com el president màrtir, i l'afusellament comès pel règim franquista (el 15 d'octubre de 1940) determina la seva biografia de tal manera que és difícil ara fer un judici de la seva obra de govern sense tenir en compte tal moment.
El cert, però, és que la figura de Companys permet evocar tots aquells patriotes que lluiten (ara democràticament) per un horitzó nacional de plenitud per a Catalunya. I, a la vegada, permet reafirmar-nos en l'anàlisi de les complicitats d'aquella democràcia espanyola filla del 78 amb el règim franquista que la va precedir. Mentre, com recordava el president Artur Mas a Libération, França i Alemanya van demanar perdó per la deportació de Lluís Companys després de la seva detenció a La Baule-Escoublac per la Gestapo, el govern espanyol encara és hora que tingui un acte de desgreuge públic amb les víctimes del franquisme, totes. Tot i que durant la Guerra Civil hi va haver atrocitats a tots dos bàndols, l'afusellament d'un president elegit democràticament sense un judici previ amb garanties és prou significatiu perquè qualsevol país amb conviccions fermament democràtiques vulgui fer una condemna pública d'aquella atrocitat. Qui gosaria posar en dubte que l'Alemanya actual no condemni el seu passat obscur durant els anys foscos del nazisme?
Desgraciadament, a Espanya el debat guerracivilista no ha estat mai clos del tot. No, quan la transició espanyola es va fer sota el famós “ruido de sables” que va acabar amb el cop d'estat del 23-F; no, quan la institució monàrquica actual té arrels en les decisions preses durant el règim; no, quan determinades figures polítiques de primera magnitud (per exemple, el mateix Fraga) van passar de ser sàtrapes del franquisme a banderers de la democràcia com si no hagués passat res. Aixecar les catifes a Espanya, doncs, és costós per a determinats partits polítics que encara han de fer equilibris felins entre els partidaris d'abraçar la postmodernitat i els melancòlics de temps pretèrits.
El catalanisme polític, des del liberalisme fins a la socialdemocràcia, té la virtut d'arrelar-se en unes conviccions democràtiques fermes. Per tant, ha estat capaç de resseguir la seva història críticament, a la vegada que el nacionalisme que han abraçat algunes forces polítiques del Principat s'ha entès d'una manera molt més inclusiva que no en altres països. El professor Michael Keating ho destaca en un article a la revista Nations and Nationalism, comparant-ho amb Escòcia o el Quebec: això és la “dimensió cívica” del nacionalisme català, entenent el concepte de “nacionalisme cívic”, a diferència de la seva dimensió més ètnica, com “una empresa col·lectiva basada en valors i institucions comunes, amb patrons determinats d'interacció social”. Des d'aquest punt de vista, el procés independentista també es llegeix com un punt i a part, definitiu, amb una Espanya que no pot fer net amb el seu passat recent més obscur. La construcció d'un nou Estat és sempre una fabulosa oportunitat d'aixecar les catifes, també les de la memòria històrica de cada comunitat, per tal d'analitzar críticament el passat i no caure en errors similars en el futur.