Una bassa de cadàvers

Estem cansats de veure'ls com arriben. Ja no són notícia. Un dia rere l'altre se la juguen per arribar a les costes d'Europa, l'Ítaca dels seus somnis. Molts moren intentant arribar a la terra promesa. Dones, nens, joves i adults. Moren tractant d'arribar. El Mare Nostrum convertit en una bassa de cadàvers. Observem les mateixes imatges: vaixells saturats de persones; barcasses transportant, en condicions infrahumanes, piles d'éssers humans que tenen gana, set, que estan cansats d'un llarg i incert viatge.

Forma part ja del paisatge audiovisual de les nostres vides. Ens hem acostumat a veure'ls apilats, tapats amb flassades, amb els rostres demacrats, desconcertats, senzillament esgotats.

El debat sobre la immigració és ple de trampes i falses dreceres. Hi ha, a un extrem, el discurs ultradretà que ja sabem per quins viaranys circula. Defensa una Europa hermètica, tancada en si mateixa, aliena al drama humà, gelosa d'una identitat que ja fa temps que s'ha liquat o, més encara, evaporat. Els artífexs d'aquest discurs converteixen l'immigrant en l'ase de tots els cops, en el boc expiatori de tots els nostres mals col·lectius. Aquest discurs ultradretà té mercat, té pes electoral, especialment en els països més castigats per la immigració, i presenta la hibridació com el mal absolut. A l'altre extrem hi ha el discurs ingènuament optimista i rousseaunià, que defensa l'obertura incondicional de fronteres, la vehiculació lliure de persones amunt i avall, sense cap restricció. El món és de tots, tot ciutadà té dret a moure's lliurement per la terra, perquè és un dels seus drets bàsics, reconegut en la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans (1948).

Aquesta segona via és senzillament inviable, perquè totes les masses vulnerables i sofrents del món anhelen el mateix destí: un petit espai en el món on hi ha l'estat social, un àmbit teixit per dos principis: l'equitat i la llibertat. Aquest petit espai del món és Europa. La lliure circulació, l'enderroc de les fronteres conduiria, en darrer terme, al col·lapse d'Europa, de les seves institucions socials, sanitàries, educatives, perquè, senzillament, no té capacitat per hostatjar les masses d'éssers humans vulnerables que cerquen, desesperadament, una casa, un treball, un lloc per viure dignament.

Entre les dues posicions extremes hi ha tota mena de grisos, de polítiques més o menys integracionistes. Amb tot, cal reconèixer que la situació no és exactament igual a tots els països europeus. Els qui, per raons geogràfiques, es troben en el llindar del Mediterrani, són especialment receptors d'immigrants que busquen la terra promesa. Europa no pot mirar a una altra banda ni pot tractar igualment situacions que són radicalment distintes. No hi ha solució possible si solament s'investiguen les conseqüències. Cal preguntar-se per què vénen en massa i què podria canviar aquesta dinàmica. Sabem que el principal factor és la misèria, la gana, la vulnerabilitat social, la manca de futur, les guerres interètniques, les dictadures sagnants. Solament si es furga bé en les causes i es poden introduir canvis en els fluxos migratoris.

Crear riquesa econòmica i social és bàsic per frenar aquest moviment en massa cap al Nord. Aquesta tasca no depèn solament dels Estats i de les seves institucions, sinó també, i molt, de les empreses. Ara bé, si en aquests països la inestabilitat és el pa de cada dia, el capital inversor fuig com si fos la pesta.

Mala peça al teler. L'Europa de l'humanisme jueu i cristià, l'Europa il·lustrada vertebrada en la llibertat, en la igualtat i en la fraternitat, es juga la seva credibilitat en la manera d'afrontar aquest drama humà.