Encara ens passa poc

La condició de subordinat pesa molt més del que convindria. En la lluita pels drets de tots els colors als Estats Units sempre va ser molt important la inseguretat dels negres. Per això, els amos blancs podien retraure'ls: “Molt bé, no voleu collir cotó, però, què més sabeu fer?” Una pregunta desconcertant, perquè qui n'ha collit sempre no és conscient que també en pot vendre. I per això també a Catalunya els fem massa cas. Durant tota la setmana passada corria la brama per Madrid que Mariano Rajoy aconseguiria empescar-se una declaració d'Angela Merkel contra la independència que tiraria de tos. Que desequilibraria l'independentisme en la recta final cap a les eleccions del 27 de setembre. I alguns van parar la bena abans de rebre la ferida. Però la ferida ha estat de mercromina. És veritat que la diplomàcia espanyola –que costa als catalans dos ronyons i el fetge– ha aconseguit que la cancellera alemanya hi faça esment. Han estat alguns periodistes de Madrid els que han parat l'esquer perquè la dama de Berlín no quedés del tot en evidència. A preguntes dels corbs de la cort Merkel ha hagut de dir que a Europa la llei expressada als tractats i la integritat dels estats són importants. A Europa i a Austràlia. Però, quan, despagats, han intentat anar més enllà, la cancellera ha replicat que ja en tenia prou d'aquest color i que tot això que volien extraure és “una qüestió interna espanyola”. O sigui res. Fum sense foc. Colorant sense safrà. Encara ens passa poc per fer-los cas.