Guanyar en vots

Abans de tot dir que en el marc d'unes eleccions parlamentàries el que predomina és l'aritmètica. I que, en aquest sentit, n'hi ha prou que un partit o una coalició obtingui la majoria absoluta per poder formar govern i, per tant, desenvolupar el seu programa. És de sentit comú entendre-ho així, i de fet la vida dels sistemes parlamentaris gira al voltant d'aquest precepte general. Per consegüent, en el cas de les pròximes eleccions del 27-S, el nombre d'escons dirimirà qui ostenta les regnes del poder legislatiu i, si hi ha una majoria que ho permeti, la capacitat de tirar endavant un projecte de país.

Tanmateix, la transcendència històrica dels comicis és un fet provat i només cal fer un repàs de les declaracions de les primeres espases dels partits i organitzacions civils que donen suport al procés d'independència: tots, d'una manera o altra, han recalcat que allò que es compta són els vots en suport al sí i al no. Màximes reclamant “una clara i incontestable victòria del sí” (Raül Romeva) o també “estem davant d'unes eleccions plebiscitàries, és un sí o un no a la independència” (Carme Forcadell), inevitablement escoren la balança cap a la dialèctica adverbial. Fins i tot el mateix Artur Mas es mou en aquesta direcció: “Els que no estiguin a la llista del sí, estaran al costat del no.” Ells ho saben i jo ho sé, i ni la CUP vol dissimular: guanyar en vots és la mare de totes les batalles.

Hi ha, en essència, quatre motius per voler que més de la meitat dels vots escrutats en urna avalin el procés de secessió. El primer de tots és deixar sense arguments Madrid, això és, el poder central, en tant que una majoria del sufragi exigeix l'obertura d'unes negociacions fins ara inexistents. Precisament, el segon motiu és enviar un missatge incontestable a la UE com a mediadora potencial entre les parts a fi d'obligar l'Estat a negociar sobre les premisses d'un conflicte que fins ara es resisteix a reconèixer com a tal. Resulta difícil creure que la Unió deixarà de fer l'orni sense que intervinguin públicament els nostres representants polítics.

Ells són el tercer motiu. Perquè guanyar en vots és l'única manera de trencar amb la resistència del sistema polític català. No només aquell que vol mantenir les coses com estan, ans també aquell corrent subterrani que es mou en el si de les dues coalicions a favor de la independència. Un corrent que en el fons voldria un gir lampedusià, que tot canviï a fi que tot romangui igual (el meló constitucional). Al meu entendre, només la implicació pública –seguint tots els canals que facin falta– i oberta al món dels nostres representants, demanant la intercessió institucional de la UE pot, en darrer terme, desencallar un procés que Madrid, com a capital política, ignora en la seva dimensió històrica i real.

La qüestió, com deia en un anterior
article, és conèixer si realment els polítics catalans volen o no entrar en un context de secessió política o tot plegat es redueix a una mena de representació estètica que no duu enlloc. El dubte raonable és una
cosa, però val a dir que la constància en el dubte desemboca en malaltia. I, al capdavall, com que el civis també dubta,
el quart motiu per guanyar en vots té relació amb el fet que Catalunya no té poder real, o sigui, l'única possibilitat d'inclinar
la força del consens a favor nostre és crear un mandat excepcional que integri aquella població –recordem que, segons el CEO, un 87% dels catalans acceptaria
el resultat d'un referèndum d'autodeterminació– que oscil·la o no preveu la creació d'un nou estat. I perquè ens
cal aquesta força –estrictament democràtica–, a més de l'aritmètica s'ha de guanyar en vots.