La vida de l'Aylan

És impossible mirar-la sense un nus a la gola i un tel als ulls. El drama sirià fa mesos, anys que dura, però hi haurà (hi hauria d'haver) un abans i un després de la distribució global dimecres de la foto de l'Aylan, un nen de tres anys que va arribar mort a una platja de l'Egeu. Més enllà de debats ètics sobre la seva publicació, la feina de periodista hi ha dies en què assoleix tota la seva dimensió, a vegades crua. Massa vegades crua. Com la vida. Nilufer Demir, fotoperiodista turca, no podia fer res pel petit. O sí: podia evitar que morís en va. Que hi hagi més Aylans.“L'únic que podia fer és que el seu crit se sentís al món”, ha dit. Ho ha aconseguit.

La imatge ha sacsejat els cors, i les consciències, de mitja humanitat. Una humanitat en coma crònic, insensible al dolor, però que, de sobte, un dia dóna senyals de vida i fa honor al seu nom. Més que un batec, és un espasme fugaç. Però encara sent. No es pot dir el mateix dels seus líders, ara perduts en estúpids debats sobre cimeres urgents i quotes de refugiats que provoquen vergonya aliena.

Tothom ha sentit un bocí de culpa per la mort de l'Aylan. Aquest escrit, com tants altres que han inundat mitjans i xarxes, neix de la impotència. Gent més valenta, que mira de fit a fit els problemes i els desafia, s'ha organitzat. És la societat civil, la que sempre va al davant. Milers de ciutadans que han dit prou i s'han ofert a acollir una família. A donar menjar i roba. A fer classes. Que duri el batec!

La tragèdia de l'Aylan és la d'una guerra que el món no ha sabut aturar, però també la de la immigració. La que s'endú cada dia vides a la Mediterrània i en caixes irrespirables de camions abandonats. La mateixa que es va endur un venedor il·legal a Salou i que conviu –malviu– als nostres carrers.

Els Beatles tenen una cançó preciosa, Nowhere Man (Home d'enlloc). Fa dies que no me la trec del cap. “No té un punt de vista, no sap on va... No és una mica com tu i com jo?”