Lerroux, al revés

No hi ha cap enquesta que proporcioni a l'unionisme explícit (PSC+PP+Ciutadans) més enllà d'un terç dels vots, tant és així que el darrer sondeig de Público col·loca el partit de Mariano Rajoy en una humiliant sisena –i última– posició entre les forces representades al Parlament. El PSC aspira, com a màxim, a un paper de frontissa a l'entorn de la dotzena de diputats i Ciutadans, la gran esperança espanyolista, consideraria un èxit passar dels vint. Dit d'una altra manera, els està fallant tot. Per això les elits que governen Madrid comencen a moure, nerviosament, les últimes palanques que puguin proporcionar a l'unionisme un resultat electoral que, com a mínim, sigui presentable a nivell internacional.

I el darrer recurs són els empresaris, molt sovint descrits amb l'antigalla política del terme “burgesia”. Però al marge de José Luis Bonet, patró de Freixenet, i el vèrtex dirigent de Foment, no hi ha ningú disposat a donar la cara pel règim del 78. No és que els empresaris siguin, tots, independentistes, sinó que no estan disposats a protagonitzar una croada patriòtica contra la voluntat majoritària de les classes mitjanes del país on viuen, treballen i venen. Des de Madrid se'ls exigeix lleialtat, però sense contrapartides. Subordinació, en definitiva. I tot, a canvi del record llunyà d'un mercat que havia estat protegit amb aranzels. Sigues espanyol perquè ets empresari, lerrouxisme al revés.

Però la revolta dels de dalt no s'acaba de produir. Entre d'altres raons perquè demanen la immolació social als empresaris catalans, però protegint el mercat català a les empreses de l'Íbex. No hi ha ni un sol pronunciament, públic i explícit, de Telefónica, Repsol o Bodegas Riojanas que es mulli contra la majoria d'aquesta societat.

Zero. O sigui que volen que el risc d'anar contra els catalans l'assumeixin els catalans. I no, bwana. Ja no.