Opinió

la crònica

La mala consciència

La consciència, o la mala consciència, és una cri­a­tura pode­rosa; quasi tan pode­rosa com la por. No ho dic en ter­mes filosòfics sinó, sim­ple­ment, pen­sant en el neguit, el males­tar, el punt d'ofec que en qual­se­vol mirada digna des­en­ca­de­nen les imat­ges que aquests dies sovin­te­gen als mit­jans. Els refu­gi­ats frus­trats que moren tràgica­ment a les cos­tes euro­pees o que inten­ten arri­bar al cor d'Europa, els immi­grants afri­cans que s'arra­pen a les gani­ve­tes de les tan­ques de Meli­lla i després ens mos­tren les seves carns ober­tes, tota aquesta gent empesa per una bar­reja de des­es­pe­ració i espe­rança, només tenen com a aliat la nos­tra mala consciència.

No és poca cosa; de fet, deu haver estat una de les for­ces més impor­tants per posar fi a l'escla­vatge o a la segre­gació racial o per ima­gi­nar que un vell impuls ens apro­xima sense treva cap a la justícia, la lli­ber­tat i la igual­tat, i deu ser per aquesta raó que els par­ti­da­ris de l'ordre vigent, els exe­ge­tes del sis­tema sigui sota la ban­dera que sigui, ens diuen que l'hem d'igno­rar i adver­tei­xen que l'ofec i la indig­nació que genera la ver­go­nya i la mala consciència són el pro­ducte d'un mora­lisme encès que fa més mal que una pedre­gada. Són els que imme­di­a­ta­ment afir­men que aquí no hi cap tot­hom, sense haver fet cap càlcul i sense reconèixer que s'ha forçat mul­ti­tuds a sal­tar tan­ques i cre­uar precària­ment els mars per satis­fer el nos­tre mer­cat de tre­ball. Els matei­xos que sem­pre pre­gun­ten a qui cal bom­bar­de­jar i mai obser­ven ni les vícti­mes ni les con­seqüències dels dar­rers bom­bar­de­jos. Els que no ens recor­den que el líder d'aquesta bèstia espan­tosa que és Estat Islàmic surt de Camp Bucca, una presó dels Estats Units a l'Iraq, i que les tragèdies actu­als deri­ven d'una des­trucció que també ha estat ani­mada per les inter­ven­ci­ons occi­den­tals. Són els que par­len de geo­política i no de prin­ci­pis ètics uni­ver­sals, que mai adme­ten res­pon­sa­bi­li­tats històriques, ni recor­den els incom­pli­ments de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal en la lluita con­tra la pobresa, els que tenen una presència omnímoda en els nos­tres mit­jans públics però mai esmen­ten, aver­go­nyits, que l'Agència Cata­lana des­tina a coo­pe­ració 8,6 mili­ons d'euros i la basca 40, o que les mul­ti­na­ci­o­nals occi­den­tals esca­ti­men cada any milers de mili­ons en impos­tos a l'Àfrica ser­vint-se dels para­di­sos fis­cals. Tot l'hor­ror que hem vist aquests dies només can­viarà les polítiques que el gene­ren si la nos­tra consciència, la nos­tra mala consciència, fa emer­gir la ves­sant més solidària de l'ànima col·lec­tiva, si arra­bassa Europa de les elits mes­qui­nes que ara la con­tro­len, si esti­mula mani­fes­ta­ci­ons i moci­ons a tots els ajun­ta­ments i a tots els pobles per tibar els governs i inter­pel·lar tots els poders. Res can­via fins que can­via tot, i quan ho fa és perquè la consciència col·lec­tiva ja havia fet el canvi abans. Mirem aquell nen mort a la platja turca, omplim totes les reti­nes amb la seva imatge i dei­xem que la ver­go­nya ompli tot l'espai que contínua­ment recla­men per al cinisme i la por.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.