Desclot
La fàbrica ferroviària
Al món poc o molt civilitzat la proximitat d'unes eleccions marca el període en què els governs acostumen a fer cessions i concessions per mirar de convèncer l'electorat i deixar en evidència l'oposició. És la pauta de temps en què la mateixa oposició deixa anar a discreció la crítica “electoralista” aplicada a qualsevol decisió del govern. Amb raó. I quan els electors se'n poden aprofitar perquè en cullen de madures. Amb més raó encara. Això ha passat ara a Espanya. Mariano Rajoy fa alguns mesos que va decidir fer creure als contribuents que havia abaixat els impostos. Una mesura només efectista, perquè la rebaixa de l'IRPF en les factures o en les nòmines es veurà compensada amb la sacsejada corresponent quan arribi la declaració. Però almenys Rajoy ha actuat dins la lògica política habitual. A Espanya. A Catalunya, no. A Catalunya el govern de l'Estat entra en campanya multiplicant els gestos hostils i disparant la insolvència habitual. D'acord amb aquesta estratègia –sàdica o masoquista–, ahir el ministre de Defensa va afirmar implícitament que l'exèrcit hauria d'actuar a Catalunya si algú no compleix “el seu deure”. Soroll de sabres civils. El mateix dia el sistema de rodalies de Renfe a Barcelona decidia sumar-se al sarau amb una avaria que tirava de tos i sumia en el caos la xarxa. S'acosten eleccions? Doncs més canya i més conya. El Partit Popular és el viver on es cova independentisme. I Renfe l'alimenta amb calamitats sistemàtiques que el fan créixer ert i fort.