‘Isidoro'
El 29 de setembre de 1976 el secretari d'estat i dirigent laborista britànic Anthony Crosland escoltava el diagnòstic que sobre la situació d'Espanya feia aquell jove (34 anys) advocat laborista que dos anys abans, en el congrés de Suresnes (octubre de 1974), havia estat nomenat secretari general del PSOE. Segons Isidoro, l'àlies que utilitzava Felipe González en la clandestinitat, el PSOE rebutjava el model italià perquè a Espanya el PSOE era més fort que el partit comunista; tampoc creia en el model portuguès perquè no veia factible un govern socialista a curt termini, i veia impossible el model francès “d'unió de l'esquerra” que impulsava François Miterrand perquè qualsevol aliança amb els comunistes podia provocar una involució. Espanya i el PSOE havien de construir el seu propi model. Afegí que abans calia, però, resoldre un problema fonamental perquè “no creia que cap democràcia real podia arribar a Espanya sense resoldre abans el problema regional”, en referència, sobretot, a Catalunya i Euskadi. No en va, a Suresnes s'havia aprovat un programa en què figurava el “reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques” i s'insistia que “la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació [perquè] cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta de pobles que integren l'Estat espanyol. El dret d'autodeterminació. s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en la lluita per la seva completa emancipació.” I apostava per “la constitució d'una República Federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol”. Encara en el XXVII congrés (Madrid, desembre de 1976) s'insistia que calia “conjugar el principi socialista de la lliure determinació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.
Ha plogut molt des de llavors i pel camí es van anar esvaint els principis a mesura que s'assolien quotes de poder, i la corrupció i la guerra bruta minaven el projecte socialista. I avui l'expresident del govern espanyol, amb 14 anys de mandat amb clars i obscurs a les seves espatlles, ha arraconat definitivament els pecats de joventut: dret d'autodeterminació, república federal, lluita de classes, emancipació de la classe obrera... que casaven malament amb la beautiful people amb què es nodrí el PSOE durant els anys de govern.
És clar que és legítim no estar d'acord amb la independència de Catalunya i utilitzar els arguments polítics que hom cregui convenients per oposar-s'hi: Creo que estamos mejor juntos que enfrentados... España dejaría de serlo sin Cataluña”, afirma González (A los catalanes, El País, 31 d'agost del 2015). Però el que no resulta legítim ni honest és desqualificar el procés polític català amb els arguments de la por, de la ruptura del marc constitucional, d'una divisió inexistent en la societat catalana i apel·lant a la més barroera de les demagògies (“¿Cómo es posible que se quiera convertir a Cataluña en una especie de Albania del siglo XXI?”) o directament a la falsedat històrica (“Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”).
És més simple que tot això. Estem parlant de democràcia, del dret d'autodeterminació segons el PSOE de Suresnes. Isidoro probablement ho hauria entès; González, per molt que després intentés matisar allò que havia posat negre sobre blanc, és evident que no ha entès res del procés polític català. Un procés que demà demostrarà un cop més la seva transversalitat social i la seva determinació per aconseguir que els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement el futur.
