«4'33”»

Aquesta setmana hauria fet anys John Cage, el genial compositor americà que l'any 1952 va llançar un envit a la mateixa definició de música amb la peça 4'33”. Si no la coneixen poden anar a YouTube i els assegure que quedaran ben sorpresos. Es tracta d'una composició per a orquestra en tres moviments en què els músics no toquen els seus instruments. Literalment. Alguna gent va pensar que allò era una provocació. Que es tractava de passar quatre minuts i trenta-tres segons en silenci i ja està. Com tots els genis Cage va haver d'explicar en excés el perquè d'aquell atreviment que encara avui alça polèmica. L'opinió de Cage era que l'obra no era silenci, com tanta gent pensava, sinó “sons accidentals”, per la qual cosa cada vegada que s'interpreta és diferent. El que el compositor volia era que la gent escoltés el silenci ambiental sabent que el silenci sempre és impossible i gaudint-lo. En un auditori gran, ple de gent, amb una gran orquestra, és inevitable que aparega un so o un altre, tos, una cadira que es mou, alguna cosa que cau, una peça de roba que es remou. Fins i tot explicava que ell comptava que sempre algú s'alçaria indignat i se n'aniria, provocant d'aquesta manera sons. 4'33” té una partitura, evidentment. El director ha de seguir-la i en aquesta partitura la durada és un fet essencial. Ha d'interpretar-se en quatre minuts i trenta-tres segons exactes, perquè en definitiva això, el temps, és l'única cosa que tenen en comú el silenci i la música, allò que en definitiva acaba unint-los. L'altra nit, recordant el seu aniversari, vaig entrar a YouTube i la vaig posar en casa, provocant una discussió fantàstica sobre què és música i què és art. I què no és –hi ha crítics que opinen que 4'33” és art però no és música. Els recomane per això que ho facen i que deixen volar el cap mentre veuen l'atreviment d'aquest americà que va decidir, com els grans genis, que les fronteres del que és convencional no eren per a ell.