Súbdits o ciutadans

Aquest és el trànsit que milions de catalans senten la necessitat de fer; deixar de ser súbdits d'un poder llunyà i massa sovint hostil, per convertir-se en ciutadans amos del seu destí. Quan el catalans fan un Estatut i els l'esquincen; quan fan una llei d'educació i els la trepitgen; quan fan un decret de pobresa energètica per protegir ciutadans i els el prohibeixen; quan posen un impost i els l'eliminen; quan fan una llei per protegir els comerciants i els la tomben; quan en fan una per desterrar el maltractament animal i els busquen la manera de liquidar-la, quan fan una declaració de sobirania i els l'anul·len..., els catalans saben que no viuen al seu país, ni construeixen la societat que volen per als seus fills. Quan veuen la seva llengua permanentment assetjada o la seva prosperitat econòmica llastrada, saben del cert que aquell no és el seu país. Quan per voler votar democràticament el seu futur com a nació hi ha un clamor d'insults i molt poca solidaritat democràtica, els catalans se senten estrangers. I quan dos milions i mig surten a votar i se'ls posa fora de la llei, es persegueix els seus dirigents i senten com se'ls amenaça amb l'exèrcit, tenen claríssim que aquell no és país per a demòcrates. Una gran majoria dels catalans tenen aquesta mena de percepció. Per això, malgrat l'erosió que ocasiona tot aquest procés i el soroll que l'acompanya, ahir vam viure una altra manifestació massiva de catalans, recordant els qui han lluitat per les llibertats d'aquest país els últims segles i fent via per recuperar-les en un futur que esperen no gaire llunyà. No tots ho resoldrien de la mateixa manera, és cert; per això les eleccions del 27-S tenen el calat polític, nacional i històric que tenen. Perquè són claus. Perquè, per a milions de catalans, són la porta de sortida que cal travessar per deixar de ser súbdits en un país aliè i per convertir-se en ciutadans del seu propi país.